CONSIDERACIONS I PROPOSTES PER AL GOVERN DE L’IEC
 

La candidatura que presentem es proposa treballar activament a partir dels canvis que l’IEC ha experimentat en els darrers anys, amb conseqüències internes i externes. Quant a les primeres, l’IEC ha augmentat notablement el nombre de membres numeraris; ha augmentat el nombre de projectes d’investigació i el de les publicacions; s’han fet esforços, que cal reconsiderar a fons, per a dissenyar un sistema d’organització i d’infraestructures que faciliti l’eficàcia de les tasques que s’hi duen a terme, etcètera. Quant a les externes, l’IEC té una presència pública considerable, la qual cosa ens permet avançar amb obertura i sense plantejaments endogàmics, fins a assolir el coneixement que la societat hauria de tenir de la institució. D’altra banda, malgrat els progressos innegables, és encara del tot insuficient el reconeixement i el suport per part de les institucions polítiques i de govern, objectiu que cal assolir de manera plena i efectiva.

Cal que l’IEC sigui fidel als principis fundacionals, però cal adequar-los a una realitat que travessa canvis socials, polítics, econòmics i culturals molt profunds; no des d’una inèrcia que la ignori.

La candidatura té la voluntat de recollir l’herència de les gestions anteriors, especialment de les iniciatives i els objectius que en el mandat breu però fructífer el doctor Josep Laporte ha sabut desenvolupar amb encert.

La nostra candidatura es fonamenta en les reflexions i propostes que figuren a continuació.

1.                  De l’exigència i el rigor científics

 Els àmbits de la ciència, la tecnologia i les arts han evolucionat arreu molt sensiblement en els darrers anys: la tasca que genera l’activitat investigadora ha adquirit una magnitud remarcable, malgrat els recursos tan insuficients que comparativament s’hi dediquen.

    En el passat era explicable que l’IEC fes les funcions d’alternativa a la foscor en què es vivia a les universitats, però avui el nostre sistema de recerca està normalitzat. No té sentit, per tant, pretendre traslladar a l’IEC allò que es fa en els departaments, en les facultats, en les escoles i en els instituts de recerca. L’IEC no ha de substituir cap altra institució. Això no obstant, no tenim per què cloure en l’exclusivitat de les universitats o el Consell Superior d’Investigacions Científiques o en d’altres instàncies els interessos i les tasques dels investigadors. Pensem en la possibilitat d’un doble engatjament dels qui ens dediquem a la recerca: en primer lloc, el que ens obliga laboralment i professionalment; en segon lloc, aquell que, a través de l’IEC, ens permet de contribuir a una funció institucional d’alt valor per a la societat.

És en aquest sentit que es manté inalterat el primer principi fundacional de l’IEC: la voluntat d’oferir un espai suplementari ampli que permeti una doble possibilitat, partint de dues necessitats molt carregades de significat: a) l’atenció bàsica als problemes del nostre espai nacional, és a dir, de la nostra societat més immediata, i b) l’afavoriment de les diverses formes de relació interdisciplinària.

Quant a la necessitat a, ens hem de remetre al segon tret fundacional: el de la catalanitat. Som una nació amb greus problemes de reconeixement com a tal. La subordinació que patim en l’espai de la formació i de la recerca es mostra particularment en la falta de respecte a l’autonomia real de les cultures que conviuen dins l’Estat; s’admet la diversitat lingüística, però des d’una posició de desigualtat. Són molts els investigadors que senten com un deure reivindicar que el nostre idioma ha de funcionar amb plena capacitat i eficàcia com a mitjà d’expressió científica, cultural i del pensament, i és l’IEC, especialment, qui ha de promoure el reconeixement acadèmic i institucional de la llengua catalana com a instrument normal de producció i transmissió del saber. Des d’un altre punt de vista, cal insistir en l’especificitat del coneixement profund de la realitat concreta dels països de llengua catalana. Perquè en la recerca no hi ha d’haver cap diferència de qualitat científica que pugui atribuir-se a l’amplitud del context de la qüestió investigada ni a l’espai geogràfic en què s’ubica: la recerca geogràfica humana, morfològica, etcètera, per exemple, és igualment important si es refereix a un territori petit o a un de gran; l’estudi científic de la fauna i la flora ¾o de l’arqueologia o de la història o de l’ecologia¾ d’un espai reduït no és menys valuós que el d’un espai de grans dimensions. Tanmateix, les universitats i els centres d’investigació de l’Estat espanyol no donen habitualment cabuda a allò que és propi d’àmbits restringits: els «provincianitzen». Tothom coneix exemples d’actituds despectives de membres de comissions o de tribunals universitaris respecte a treballs científicament impecables, però que s’ocupen de problemes que titllen de «localistes» o «menors», els quals solament poden veure la llum en publicacions molt poc considerades o fins i tot inconegudes entre els investigadors. I no cal que diguem res sobre les possibilitats d’obtenir recursos de segons quines instàncies oficials per a dur a terme recerques d’aquestes característiques. Doncs bé, l’IEC ha de ser la via per a assegurar que es facin aquests treballs. I amb la dignitat, la projecció i el prestigi que mereixen.

Respecte a la necessitat b d’una major interdisciplinarietat, la cohesió entre els membres que constituïm una mateixa institució facilita els intercanvis constants de punts de vista, d’opinions, que promouen el costum de la discussió més enllà dels cercles professionals habituals. Podem i hem de contribuir a la pràctica d’aquestes relacions transversals. La convivència dins l’IEC de cinc seccions amb les respectives societats filials el converteix en un espai que possibilita el contacte entre científics d’una mateixa àrea i entre els d’àrees diferents. Cal convertir la seu de l’IEC en lloc de trobada i discussió, formal i informal, dels investigadors.

Les tasques que, com a corporació, ha de dur a terme i les que ha de compartir per convenis amb entitats distintes, sobretot amb les universitats, han d’intensificar el caràcter acadèmic de l’IEC com a lloc referent de cooperació i de contacte, des del qual incentivar l’activitat innovadora, la discussió en la recerca de la realitat i dels elements comuns a les diverses disciplines. L’IEC ha de tenir ben perfilat un objectiu inconfusibles: que les cinc seccions i les respectives societats filials delimitin allò que més necessita ser investigat en el context del nostre país i de la nostra societat. Aquesta és la seva funció principal, la que els dóna sentit i les compromet: la planificació prioritzada dels aspectes i temes ¾dins del marc històric i territorial dels Països Catalans¾ que demanen una investigació des del seu si, perquè ni es fa ni es farà fora de l’IEC.

L’organització de l’activitat investigadora és un aspecte essencial, i cal que elaborem entre tots un contracte-programa per a presentar en primer lloc al Govern de la Generalitat de Catalunya, però també a qualsevol altra instància dels territoris de llengua catalana, i de fora, a fi de justificar les necessitats de recursos. D’altra banda, hem de contreure-hi el compromís de retre comptes del compliment dels objectius.

2.                  De la catalanitat

 Partint del fet que som un país subordinat a un estat que practica el centralisme lingüístic i cultural, el concepte de catalanitat present en la ideologia fundacional de Prat de la Riba es basava, d’una banda, en la necessitat de disposar d’una Acadèmia de la Llengua i, de l’altra banda, en la importància que els escriptors i científics no haguessin de recórrer a una llengua aliena per manca de recursos en la pròpia. És essencial, per tant, distingir bé la catalanitat de l’IEC que es tradueix en la funció de l’Acadèmia de la Llengua, de la catalanitat entesa com l’objectiu general que la ciència s’expressi en la llengua pròpia. Per això el programa d’aquesta candidatura no perd de vista que és el conjunt de l’IEC, i no solament la Secció Filològica, qui ha de fer les funcions d’Acadèmia de la Llengua: la tasca d’establiment i de modificació de la normativa de la llengua catalana és responsabilitat de tot l’IEC. Això obliga a replantejar l’actuació de l’IEC entorn de la llengua catalana; la importància, per exemple, que en el món actual ha adquirit la nova terminologia o l’actualització de les accepcions obsoletes dels mots exigeixen una revisió que tingui en compte els avenços en les àrees de coneixement, sense excepció. Per tant, totes les seccions i totes les societats filials han de participar molt més en les tasques de normativització del català, per tal que sigui un idioma realment actual. Així mateix, hem d’intensificar les relacions amb el Centre de Terminologia de Catalunya (TERMCAT), que fa una tasca excel·lent, que potser no assumim ni aprofitem prou clarament. I d’altra banda, la Secció Filològica ha d’informar i consultar molt més a les altres seccions sobre els treballs entorn de la preceptiva de la llengua.

Reforçar el principi de la catalanitat ens sembla encara més necessari si pensem en el procés de consolidació d’una Unió Europea en què —a pesar dels principis democràtics i d’igualtat— la llengua, la cultura i la ciència catalanes no hi tenen, ni de molt, l’espai que mereixen. Les seccions i les societats filials de l’IEC només contribuirem a mostrar la realitat d’una cultura nacional si usem amb normalitat la llengua pròpia en els treballs científics i de pensament; si som presents lingüísticament, culturalment i científicament— en les noves xarxes d’informació i comunicació. És ben evident, doncs, que l’extensió i la presència normals del nostre idioma són tasca prioritària de l’IEC.

No és secundària la qüestió de la qualitat lingüística impecable de tota la documentació que genera l’IEC, molt especialment de la que transcendeix a l’exterior; i han de desaparèixer les incorreccions inadmissibles que adesiara trobem en els textos interns.

En un altre sentit, la candidatura té molt present la  transcendència de la qüestió de la unitat de la llengua catalana, d’una manera especial en les relacions amb el País Valencià. Ens comprometem a tractar amb tota la dedicació i cura que requereix el tema de la col·laboració amb l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, de manera que no es lesionin ni un bri les competències de l’IEC i alhora no es generin problemes evitables que puguin fer retrocedir en l’acceptació general de la unitat del català.

Finalment, som ben conscients que és imprescindible un seguiment rigorós i permanent de la situació social de l’ús de la llengua catalana.

3.                  De l’obertura a l’exterior

Si Prat de la Riba l’any 1907 parlava ja de l’obertura a l’exterior com a principi que havia de caracteritzar l’IEC, què no diria avui respecte a aquest principi?

El nostre país no solament ha sabut fer-se eco dels nous corrents en el terreny cientificocultural i tecnològic que arriben d’arreu, sinó que també ha aportat i aporta un patrimoni cultural i científic quantitativament i qualitativament destacable, que no pot quedar-se reclòs en el seu àmbit original. Cal, doncs, intensificar les relacions amb tot el món científic, especialment les que tenim a través de la Unió Acadèmica Internacional, que hem d’enfortir encara més. Unes relacions i un coneixement mutu que, en l’era de la mundialització, han de servir també per a frenar els intents d’homogeneïtzació. La tecnologia de la comunicació permet ara unes interconnexions inimaginables l’any 1907. La xarxa Internet fa possibles unes relacions ràpides i constants entre tots els professionals del món, i en el futur augmentarà encara la facilitat en l’intercanvi d’informació, de coneixements, de resultats d’investigació, de recerca aplicada. Però l’obertura a l’exterior va lligada justament a la defensa de la catalanitat, perquè fa possible que a fora es pugui conèixer i reconèixer què fem a l’IEC; la qual cosa, a més de facilitar els contactes entre els científics, permet de presentar-nos com a comunitat cultural amb identitat pròpia. Potser no recordem prou, ni cara endins, que la nostra institució forma part, des de 1923, de la Unió Acadèmica Internacional, amb seu a Brussel·les, i que n’és membre fundador. Es tracta, doncs, d’una vocació d’expansió que té les seves arrels en els orígens de l’IEC. L’IEC com a corporació, i no solament alguns dels seus membres o dels qui el governen, ha de ser conegut i reconegut en totes les seus i en tots els països on es fa alta recerca.

Amb la presència, nacional i internacional, l’IEC té la responsabilitat de generar opinió pròpia i compromesa, i de prendre posició davant els aspectes més actuals de la realitat, tan plena de contradiccions; davant els problemes de la pobresa, dels conflictes bèl·lics, la destrucció de l’entorn natural, la immigració, els sistemes de formació, la normalització lingüistica i cultural, etcètera. En suma, hem de mostrar que posem la ciència al servei de les persones, i que la recerca, contribuint a acréixer el coneixement, contribueix també al benestar social. I ha de ser la institució qui es presenti a la societat i li expliqui els seus projectes.

En una direcció diferent, hem d’ampliar i millorar les relacions amb tots els sectors socials i amb els seus representants; amb totes les forces polítiques, índex de les diverses sensibilitats i responsables de la gestió dels afers públics. Han de saber quins són els nostres objectius, i l’IEC, complint un dels seus mandats, ha de conèixer les qüestions en què prioritàriament els pot i els ha d’assessorar.

4.                  L’IEC: Acadèmia de la Llengua, Acadèmia de la Història, Acadèmia de les Ciències i de la Tecnologia, aplicat especialment a la catalanística, dedicat a l’alta investigació amb una aportació complementària a la que es fa en altres centres d’arreu del món

 Tothom admet que l’IEC és l’Acadèmia de la Llengua, amb el sentit tradicional i actual del terme. La nostra candidatura considera que també hauria de ser plenament l’Acadèmia de la Història, no pas per a explicar el nostre passat des d’un punt de vista restringit, sinó per a investigar-lo específicament, per omplir els buits en la coneixença de la història pròpia; per a reconduir les tergiversacions mogudes per la voluntat de presentar-nos com el que no hem estat ni som; per a marcar metodologies fiables i actuals en l’estudi de la història literària o cultural, social, política i econòmica. I Acadèmia de les Ciències i de la Tecnologia, en tant que institució que, en aquests camps, s’ocupa principalment de la recerca d’aquells aspectes i temes que afecten més directament els Països Catalans.

L’IEC ha d’exercir en tots els camps la funció de complementar la recerca que es fa, atenent la realitat que ens és més immediata, i que si no ens ocupa a nosaltres mateixos, difícilment serà motiu de recerca d’altri. Hem de dedicar els esforços en aquesta línia de complementarietat -que no vol dir subsidiarietat- respecte a allò que s’investiga en d’altres seus. Aquesta característica és igualment aplicable a totes les seccions; perquè hem d’aportar el saber de la nostra geografia, de la nostra història, de la nostra flora i fauna o de la nostra geologia, de les nostres tecnologies noves, de l’estat del medi natural, de la nostra economia, del nostre dret, dels nostres sistemes educatius, del nostre pensament divers sobre la realitat, etcètera. I cap altra institució no pot fer-ho com ho pot fer l’Institut.

Quant a la funció d’Acadèmia de la Llengua, mai no remarcarem prou que correspon a totes les seccions, perquè és l’IEC en el seu conjunt l’autoritat lingüística i no solament una secció.

5.                  L’assessorament extern

 La nostra candidatura entén que l’IEC no ha exercit amb prou empenta el mandat explícit de fer d’assessor de l’Administració i dels poders públics. Sobretot perquè no és tingut suficientment en compte per l’administració de la Generalitat de Catalunya. Pensem que no hem d’esperar que se’ns sol·liciti expressament, sinó que, per mitjà dels treballs de les seccions i de les societats filials, l’IEC ha d’intervenir «d’ofici» davant determinades decisions que afecten el nostre país: la llengua, la història, el patrimoni artístic i cultural, l’ecologia, la planificació del territori, l’economia, el dret, la pedagogia, etc. Els representants polítics han de saber quines són les nostres opinions, fonamentades científicament, en aquestes matèries i d’altres equivalents.

D’acord amb el model anglosaxó, en què les Acadèmies Nacionals de Ciència són sempre les primeres a ser consultades davant de qualsevol dubte, entenem que els representants polítics han de sol·licitar, quan s’escaigui, les opinions qualificades entorn dels temes més transcendents, si més no, perquè de l’Administració pública ens arriba el finançament més important.

Estem convençuts que l’assessorament és el millor mitjà per a l’obertura social, per a la generació d’opinió i per a marcar la posició de la institució en els camps de la nostra competència. El pensament i la recerca són elements clau del futur: per a un món que s’ha de conèixer profundament, per a la solidaritat, per al diàleg creatiu, per a la igualtat i el respecte entre les persones, per a la defensa de la diversitat. A través de l’assessorament, hem d’acostar-nos i fer-nos conèixer molt més al conjunt de la ciutadania dels territoris de llengua catalana; i aconseguir per aquesta via que l’IEC sigui més reconegut, funcional i prestigiós, com correspon que sigui.

L’IEC incideix massa poc en la presa de determinacions dels qui governen la nostra societat, i és una responsabilitat que hem d’exercir de manera decidida.

6.                  Les seccions i l’IEC

 Trairíem l’esperit amb què es creà l’IEC si fos només un conjunt de grups d’investigadors no connectats entre si o sense el sentiment de pertànyer a una única institució. Sabem que no és fàcil tractar la qüestió de l’autonomia necessària de les seccions sense córrer el risc de ser malinterpretats; però la nostra candidatura no vol amagar la seva concepció eminent de l’IEC com a corporació; concepció que exclou, doncs, la possibilitat que cada secció funcioni descompassadament i desconnectada respecte a la trajectòria de l’IEC, que ha de ser compacta i compartida. Si bé el govern de l’IEC no ha d’interferir abusivament en el funcionament de les seccions, té, en canvi, l’obligació de mantenir entre totes elles una harmonia que eviti l’aïllament i la fragmentació negativa. Altrament, la interdisciplinarietat i el concepte composicional del treball científic esdevindrien expressions buides; fins i tot podria perillar una solidaritat imprescindible per al bon rendiment en les nostres tasques o podria produir-se un discurs negatiu de greuges comparatius. El tractament just i, doncs, igualitari de les seccions i els membres de l’IEC no està en absolut en contradicció amb la idea fundacional de col·laboració des de la diversitat en benefici de la unitat de la institució.

L’IEC és conegut especialment pels treballs sobre la normativa de la llengua catalana que identifiquen la Secció Filològica, en perjudici de la feina que fan les altres seccions. És un objectiu prioritari de la nostra candidatura promocionar-ne la seva labor i, sobretot, sol·licitar dels poders públics que comptin en l’assessorament de l’IEC no solament per a qüestions lingüístiques, sinó també per a totes aquelles altres de què s’ocupa a través de les cinc seccions. És absurd i injust, però també frustrant, que no es considerin prou, des de dins i des de fora, totes les cinc seccions igualment.

La candidatura vol animar les seccions perquè cadascuna lideri una política d’iniciatives quant a grans línies de recerca. Ultra els projectes singulars dels membres com a tals, convé que hi hagi projectes de les seccions.

Les seccions han de concretar els objectius específics propis i els compartits amb els de la resta. Els programes i els projectes de recerca han de ser programes i projectes de l’IEC, proposats i realitzats, és clar, per una o per més d’una secció o societat filial, que en són els responsables científics directes. I, en aquest sentit, la nostra candidatura es proposa intensificar les relacions entre les cinc seccions.

7.                  Les societats filials i l’IEC

 Les societats filials de l’IEC en són un capital no prou valorat ni, doncs, prou aprofitat. Les societats filials necessiten el suport eficaç de l’IEC i una consideració i un paper dins de l’IEC mateix que han de ser encara més amplis. Gràcies a les societats filials podem comptar amb un nombre molt considerable d’investigadors d’alta qualitat i en especialitats molt variades, i elles mateixes són una magnífica plataforma per a fomentar el treball científic en totes les àrees del coneixement.

La disponibilitat exemplar per part de les societats filials no pot ser malaguanyada, i la nostra candidatura creu que la seva veu, per mitjà dels presidents respectius, ha de fer-se més alta. Cal donar l’oportunitat d’una intervenció sistemàtica i periòdica dels presidents de les societats filials en els plens: hi han de poder expressar les seves inquietuds, sotmetre a discussió projectes de recerca, explicar amb més deteniment les tasques que duen a terme, les dificultats amb què topen; han de poder comptar amb el suport no solament material, sinó també humà, d’acolliment, per part de tots els membres de l’IEC. La inevitable limitació dels membres numeraris, que no han de superar el nombre que permet una activitat operativa, ha de ser compensada amb la cessió del protagonisme que mereixen les societats filials. I si les societats filials són un pont utilíssim per a la connexió amb el món universitari i científic, han de tenir l’ajuda suficient, que passa per assignar-los els recursos que els són imprescindibles.

Un aspecte que cal considerar especialment és el del finançament de les publicacions que editen, les quals són un testimoni social de la tasca en la recerca i la divulgació dels seus resultats.

S’han d’incentivar les activitats que proposen, al marge del nombre de socis de cadascuna. I, en aquest mateix sentit, hem de vigilar de no fer una política que desanimi aquelles societats que més iniciatives tenen.

Les societats científiques són un mitjà excel·lent per a facilitar la internacionalització de l’IEC.

Així com les relacions entre les seccions i les respectives societats han de ser més fluides i permanents, així també s’han d’impulsar les relacions entre les mateixes societats filials, mitjançant trobades periòdiques entre si en què s’exposin els treballs i les inquietuds de totes. Hi ha un desconeixement mutu que no és gens positiu.

Enfortirem, doncs, la comissió que s’ocupa de les societats filials.

8.                  Del personal laboral

Un col·lectiu que convé tenir molt més en compte és el del personal laboral. És el grup de persones que treballa durant tota la jornada a l’IEC. A diferència d’allò que caracteritza altres àmbits, el personal laboral de l’IEC es distingeix per compartir amb els membres un sentiment de lleialtat al país, a la llengua i a la cultura, la qual cosa constitueix un capital inestimables.

La candidatura vol activar una política de major participació institucional del personal laboral, sobretot a través del Comitè d’Empresa. Ha de tenir, en aquest sentit, una participació més directa en els òrgans de govern de l’IEC.

Aquesta política implica que hi hagi una informació més oberta de tot el que s’acorda a la institució i fins i tot que sigui habitual la consulta al Comitè d’Empresa entorn de les decisions més transcendents.

Volem prioritzar l’establiment de l’organigrama i la catalogació dels llocs de treball.

És important elaborar una política de valoració de la dedicació professional del personal laboral, particularment en allò que fa referència al caràcter temporal de contractes de persones que duen molts anys al servei de l’IEC.

En suma, la candidatura pretén una obertura franca envers aquest col·lectiu sobre el qual descansa molt decisivament el procés de desenvolupament dels treballs que ens correspon de fer.

9.                  L’IEC i els Països Catalans

 Hem d’insistir en un aspecte capital que també té a veure amb les funcions fundacionals encomanades a l’IEC: tenir present que el nostre àmbit d’actuació és el conjunt dels territoris de llengua catalana. Sabem que no és una qüestió que es pugui resoldre amb facilitat; que no basta la bona voluntat o la convicció, sinó que, sovint topem amb obstacles no desitjats a causa de contextos sociopolítics que no afavoreixen l’expansió de l’IEC. Però hem de treballar infatigablement en la línia d’unes relacions més freqüents i normals, i hem de ser especialment sensibles als problemes específics del País Valencià, on tenim una delegació ¾a Castelló de la Plana¾ que cal que doni els fruits que la justifiquin. No és casualitat que en la nostra candidatura hàgim volgut comptar com a membre de l’Equip de Govern, amb una persona que, a més de ser un científic i un pensador d’altíssim nivell, és ciutadà del País Valencià. Hem volgut ser fidels al desig de la pluralitat no solament científica, sinó també territorial. Hem d’aprofitar el fet que l’Acadèmia Valenciana de la Llengua hagi acceptat explícitament la unitat de la llengua catalana, per tal que es puguin plantejar unes relacions de col·laboració entre l’IEC i el País Valencià en benefici de l’envigoriment del català. Sens dubte, les societats filials poden ser un pont sòlid de relació directa amb aquell territori.

És important que en el govern de l’IEC hi hagi científics de fora del Principat, perquè poden transmetre una percepció que s’ajusta a la realitat i que sovint des de Catalunya esbiaixem per una manca de relació directa amb els altres territoris. Com en el cas del País Valencià, volem també avançar en les relacions amb les Illes Balears; la candidatura està preocupada perquè s’hi pugui desenvolupar algun moviment obstaculitzador respecte a la normalització de la llengua catalana: les notícies sobre IB3 són, en aquest sentit, preocupants. Pensem esmerçar esforços especials en els contactes necessaris amb el Govern de la Comunitat Autònoma d’Aragó i amb l’Alguer, on sabem que s’espera molt de la col·laboració de l’IEC per a facilitar la superació de problemes que hi pateixen. A la Catalunya del Nord procurarem també omplir del major sentit la delegació que s’hi ha obert: tenim membres de l’IEC que ens hi poden ajudar molt activament. També cal intensificar les relacions amb el Principat d’Andorra, conscients que, com a estat sobirà, és emblemàtic per a nosaltres, ja que té el català com a única llengua oficial, llengua d’estat.

Avui comptem amb mitjans excepcionals per a la intercomunicació sense límits territorials; no tindria sentit que una institució com l’IEC dubtés de la conveniència de sostenir in crescendo les relacions interiors amb els països que compartim llengua i cultura, i exteriors amb tot el món. La societat que anomenem de la informació i del coneixement reclama la mobilitat, poder exercir influència des de contextos geogràfics diferents. Malament si, posem per cas, una corporació com la nostra s’inclina una vegada i una altra per una direcció duta exclusivament per part dels qui resideixen habitualment a la ciutat de la seva seu principal: seria una contradicció difícilment sostenible.

D’altra banda, hem d’establir un sistema de funcionament basat en el concepte de xarxa interactiva que vagi més enllà del nostre país i que consideri especialment la necessitat de la nostra participació en l’enfortiment de la Unió Europea. Una corporació acadèmica com és l’IEC, ultra tenir com a espai d’atenció principal els Països Catalans ¾no solament Catalunya i menys encara Barcelona¾, no pot negligir els contactes permanents amb l’estranger; aquesta és una condició elemental i imprescindible en el món de la investigació, que l’IEC, avançant-se als temps, ha tingut molt en compte des de la fundació i que ha de reforçar encara més.

10.        Les publicacions

És indubtable que l’IEC disposa d’un nombre molt considerable de publicacions de gran qualitat d’alta recerca i de divulgació sobre temes molt diversos. És una tasca que no pot minvar, perquè l’hem d’entendre com una de les principals obligacions de la corporació. Però és ineludible una nova política de distribució que, d’una banda, asseguri que els esforços en aquest àmbit tinguin la repercussió que mereixen en el món científic en general, i que, de l’altra banda, compensi els recursos humans i materials que s’hi esmercen.

La nostra candidatura pretén programar un sistema d’edició i de distribució que eviti tenir emmagatzemats els llibres i les revistes, que, quan s’han fet vells, es regalen o s’han de destruir. Les publicacions han de servir per a difondre entre tots els investigadors de casa nostra i de fora els resultats de la nostra recerca, i per a l’intercanvi científic de revistes i edicions. I en aquest camp és obvi que hem de considerar i aprofitar els recursos i els avantatges que la cibernètica ens posa a disposició.

11.         Els pressupostos

 En aquest apartat, la primera cosa que volem avançar és la satisfacció de la candidatura per la labor de la nova Gerència de l’IEC i per la preocupació per a aplicar correctament una política pressupostària equànime i transparent.

Tot i que progressivament l’IEC ha anat augmentant els seus pressupostos ordinaris, encara són del tot insuficients. Les administracions ens retreuen que sempre demanem més recursos, però la nostra candidatura pensa sincerament que, si de cas, se’ns hauria de retreure que no fos així, perquè voldria dir que ja no tenim res de nou per fer o per investigar. Volem fer entendre que allò que es destina a la recerca i a la seva divulgació és una de les millors inversions que qualsevol societat pot fer.

La candidatura és realista. No vol prometre res que no depengui d’ella mateixa. Així, doncs, no estalviarem esforços per a assolir dos objectius principals: que en l’aprovació dels pressupostos anuals sapiguem exactament allò amb què comptem, i que superin tant com sigui possible els actuals. Esforços que adreçarem fonamentalment al Govern i a la societat catalans, però també al Govern central, que administra una part substancial dels nostres impostos.

Molt particularment ens comprometem a retre comptes cada any de com hem utilitzat allò que cada administració o cada entitat hagi aportat, tant si se’ns demana explícitament com si no. La transparència volem que sigui un tret especialment destacat del govern de l’IEC.

SOBRE EL PROGRAMA I LA CANDIDATURA

 1.   La nostra candidatura és ensems continuista i innovadora. Ningú no pot atorgar-se com a pròpia l’herència de cap dels nostres predecessors, des de la fundació mateixa de l’IEC.

2.   És continuista en la mesura que, com havia dit el president Josep Laporte, “els equips de govern no són més que una baula en la llarga cadena de la història centenària de l’Institut.”

3.   La nostra candidatura vol continuar les activitats ja iniciades positivament i amb encert.

4.   És innovadora, perquè també es proposa de potenciar iniciatives en tots els àmbits, que donin un impuls potent a la institució, aprofitant al màxim la riquesa de les persones i del seu treball en l’estructura acadèmica que formen les cinc seccions, totes les societats filials i el conjunt del personal laboral.

5.   El programa que presentem és obert, adaptable a les necessitats que la realitat imposi i d’acord amb els procediments establerts per la institució.

6.   És el resultat d’allò que la candidatura ha pensat, però també d’allò que els membres i el personal de l’IEC ens han transmès.

7.   La nostra candidatura és políticament independent alhora que especialment capacitada, pels currículums dels membres que la componen, per a mantenir amb els poders polítics que ens representen unes relacions òptimes.

8.   La nostra candidatura no vol ser presidencialista. Parteix del principi de col·laboració, del treball i la dedicació col·lectius dels membres que la componen, de tot el Consell Permanent i del Ple de l’IEC.

9.   La nostra candidatura es caracteritza per una marcada catalanitat. Estarà especialment al servei de la llengua, la cultura i la ciència del nostre país.

10.  És una candidatura que representa la pluralitat en un doble vessant: el científic i el territorial.

11.  La nostra candidatura és totalment nova: ningú dels qui la componem no hem format part de cap govern precedent. Per tant, assegura la gestió innovadora, tant de reconducció com de consolidació, a què suara ens hem referit.

12.  Tots els membres d’aquesta candidatura tenen una alta experiència en la gestió positiva d’àmbits importants en el món acadèmic, cultural i professional.

13.  Volem caracteritzar-nos pel diàleg permanent amb tots els membres i amb tots els sectors de l’IEC; ser vigilants per a no deixar pendents els problemes de cap classe i procurar-los una solució d’entesa com més immediata millor. Som conscients que cal mantenir i millorar el clima de convivència sense divisions, malgrat les inevitables i saludables discrepàncies.

14.  La candidatura vol ser francament integradora de tots els sentiments, els punts de vista i les opinions que coexisteixen al si de l’IEC. Volem tenir cura d’un respecte escrupolós per totes les posicions: escoltar, reflexionar, discutir obertament i decidir democràticament. Vol estimular i organitzar debats públics i l’elaboració de declaracions sobre els temes més preocupants de l’actualitat.

15.  La candidatura considera que, a l’IEC, no hi han de ser hegemònics els principis economicistes, sinó la valoració de la tasca científica i cívica que tenim encomanada.

16.  La candidatura és progressista, en el sentit que entén la ciència al servei del progrés real i del benestar de la societat, especialment d’aquella sobre la qual tenim una responsabilitat immediata i directa.

17.  Lluny de tot personalisme, volem que destaqui la institució com a tal: l’IEC ha de ser col·lectivament l’únic beneficiari dels èxits en tots els camps.

18.  Cercarem l’equilibri necessari i just en el tracte de totes les seccions, de totes les societats filials, enteses com l’expressió més directa dels grups científics que donen sentit a l’IEC, segons l’esperit dels seus orígens.

19.  Volem una presència clara de l’IEC en les xarxes de comunicació, així com fer normal la comunicació electrònica en tots els àmbits i en totes les activitats.

20.  La candidatura s’ha format a partir del criteri de la diversitat, de la pluralitat que caracteritza aquesta institució. Ens uneix el sentit de responsabilitat, la decisió i la convicció de poder contribuir a fer avançar allò que els predecessors han sabut fer encertadament, així com a la reconducció de tot allò que justament ho reclami.


 

ALGUNES PROPOSTES IMMEDIATES QUE LA CANDIDATURA TÉ LA INTENCIÓ D’APLICAR AMB CONSENS DEMOCRÀTIC

 1.- Crear un Consell Consultiu Superior, constituït pels membres emèrits, per tal de   canalitzar i aprofitar més eficaçment la seva singular experiència científica i professional.

 2.- Per assegurar al màxim la convivència entre totes i tots els qui treballem a l’IEC, volem promoure:

  a)  La confecció d’un organigrama transparent dels àmbits i llocs de treball i dels costos respectius.

  b) Una política laboral de major integració, confiança i consideració respecte a tot el personal de l’IEC, perquè estem convençuts que la gran majoria, per no dir la totalitat, es distingeix per la seva eficàcia i per una lleialtat a la institució que és el reflex de la lleialtat al país i a la llengua i a la cultura pròpies.

  c) Evitar situacions injustes de manteniment de contractes eventuals que s’allarguin indefinidament.

  d) Afavorir la presència de la veu del sector laboral, quan escaigui i mitjançant un procediment adequat, en el Consell Permanent i també en el Ple.

 e) L’establiment d’una quota d’hores anuals a disposició per a la formació personal professional en relació amb les tasques que hom fa a l’IEC.

 f) La utilització d’una manera més eficient del Servei d’Informàtica de l’IEC.


3.- Promoure les activitats de les societats filials:

a) Iniciant un procés de reflexió col·lectiva sobre l’encaix temàtic i orgànic de les societats dins de l’IEC.

b) Propiciant reunions periòdiques dels presidents per a l’anàlisi de la realitat de cadascuna de les societats.

c) Facilitant la compareixença periòdica dels presidents en els plens, per tal d’exposar-hi allò que més els interessi o preocupi.

d) Millorant el suport material i humà per a afavorir el procés de comunicació entre els socis (correu, per exemple) i afavorir el desenvolupament de les activitats que duen a terme.

e) Aprofitant les excel·lents possibilitats que ens ofereixen, per a enfortir i iniciar relacions amb totes els territoris de llengua catalana i amb les institucions científiques internacionals.

f) Mantenint-hi, des de tots els sectors de l’IEC, unes relacions obertes i respectuoses, allunyades d’un tracte com a subsidiàries.

4.- Promoure les trobades periòdiques entre els cinc presidents de les seccions, per tal de reforçar-ne les relacions i assegurar un tractament just i igualitari per a totes cinc.

 5.- Amb motiu del centenari de l’IEC, organitzar unes jornades de reflexió sobre el passat i el present, per tal d’elaborar propostes noves per al futur, tant en el camp de la recerca com en el de la presència cívica i nacional.

 6.- Fer avinent als representants polítics, a través del Consell Permanent i les seccions, quins són els problemes sobre què prioritàriament ens oferim a assessorar: respecte al medi, als avenços biomèdics, al patrimoni artisticocultural, a la normalització lingüística, a  l’aprofitament de recursos, a l’economia, a la immigració, a l’ensenyament, etc.

7.- Mantenir la Comissió d’Investigació en la seva estructura actual, com a òrgan assessor del Consell Permanent quant als programes i projectes de recerca i les activitats de les societats filials, i en l’assessorament sobre la polírica de publicacions; així mateix, ha d’endegar iniciatives de recerca globals per a totes les seccions de l’IEC. En cap cas, però, ha d’interferir en l’autonomia de les seccions, les quals són les que han d’avaluar les prioritats per a la investigació.

8.- Incentivar una política de publicacions en format electrònic i fins i tot estimular la venda a través d’Internet.

9.- Potenciar al màxim la funció de les delegacions territorials.

10. Oferir correu electrònic a tots els membres i socis de l’IEC i de les societats. Negociar amb alguna companyia de telecomunicacions un tracte preferent de connexió.

11.- Racionalitzar les despeses en les trameses de correu postal normal o urgent i de l’ús de missatgeries.

12.- Implicar-se molt més directament en la participació d’institucions que són part de l’IEC, com, per exemple, la Biblioteca Nacional de Catalunya o el Centre de Terminologia de Catalunya (TERMCAT).

13. Optimitzar els recursos de secretaria per a les societats filials, els del servei de publicacions i els de correcció de textos.

14.- Proposar una política d’intervenció de les societats filials amb vista a la celebració del centenari de l’IEC.

15.- Elaborar, a petició interna o dels representants polítics, materials pedagògics i de divulgació per a la informació no esbiaixada de tot allò que fa referència al nostre país: història general, llengua, art, economia, ecologia, geografia, etc.

16.- Instar el Parlament de Catalunya, el Govern de Catalunya i a les altres administracions dels països de llengua catalana, però també al Govern central de l’Estat, a consolidar i augmentar progressivament la dotació pressupostària de l’IEC, a partir d’un percentatge mínim dels pressupostos generals ordinaris. Acabar, doncs, amb la situació insostenible de no saber des de l’inici de cada curs de quins recursos disposem exactament per al funcionament de la institució.

17.- Negociar amb el Govern de la Generalitat de Catalunya un contracte-programa plurianual que permeti a ambdues parts saber quins són els compromisos bàsics que han de complir.

18.- Mantenir unes relacions particularment estretes amb el Departament d’Universitats, Recerca i Societat de la Informació, perquè és, juntament amb el de Presidència de la Generalitat de Catalunya (Política Lingüística) i el de Cultura, aquell que té la responsabilitat d’elaborar i aplicar una política que afecta a tasques que també realitzem a l’IEC.

19.- Instar les administracions a comptar amb la representació de l’IEC en comissions, jurats per a premis científics o ens diversos on es discuteixin qüestions que han de basar-se en els resultats de la recerca o en criteris respecte als quals l’Institut hauria d’aportar una opinió qualificada.

20.- Programar eficaçment la projecció pública de les activitats de l’IEC, especialment dels actes acadèmics i institucionals, de les aportacions culturals i científiques dels seus membres, i dels treballs de les seccions i les societats filials.

21.- Crear un fons social que permeti que els membres i el personal de l’IEC trobin quan calgui el suport necessari davant situacions difícils des del punt de vista de la salut o de l’economia personal i familiar. Aquesta és una iniciativa pensada sobretot com a reconeixement als treballs en favor de la institució dels qui n’han esdevingut membres emèrits i del personal que es jubila.

Barcelona, març de 2005