Xavier Rubert de Ventós (Barcelona, 1939)

Xavier Rubert de Ventós és un dels tres o quatre filòsofs catalans vius més coneguts, fins i tot d'un públic ampli. Va néixer a Barcelona fa seixanta cinc anys, el 1939. Va fer paral·lelament els estudis de dret i de filosofia, com era habitual entre els filòsofs catalans d'abans de la Guerra, i es va llicenciar en aquestes dues disciplines el 1961 i el 1962 respectivament. Es va doctorar en filosofia a la Universitat de Barcelona el 1964 amb una tesi d'estètica.

A partir d'aquesta data va ser professor de filosofia primer a la Universitat de Barcelona, després a la Universitat Autònoma de Barcelona i finalment a la Universitat Politècnica de Catalunya, on és catedràtic d'Estètica i Composició (a l'Escola Tècnica Superior d'Arquitectura) des del 1973. És membre fundador del Col·legi de Filosofia de Barcelona (1976), creador de la Càtedra Barcelona - Nova York de llengua i cultura catalanes (1977) i, poc després, membre fundador del New York Institute for Humanities i de l'Institut d'Humanitats de Barcelona, del qual és president.

Ha estat Visiting Professor a la Universitat de Cincinnati (Ohio), Santayana Fellow de la Facultat de Filosofia de la Universitat de Harvard i Visiting Scholar de la Facultat d'Arquitectura de la Universitat de Califòrnia a Berkeley. També ha fet cursos a les Universitats de Mèxic i de Caracas. En un altre ordre de coses, ha estat diputat a les Corts espanyoles (1984-86) i al Parlament europeu (1986-94).

És autor d'una extensa producció filosòfica: una vint-i-cinquena de llibres (a part de molts articles i altres col·laboracions), que es poden ordenar en quatre grups: d'estètica, de teoria de la cultura, de filosofia pràctica (ètica i filosofia política) i de filosofia general, més alguns treballs sobre filosofia catalana i alguns assaigs de tipus més literari. Aquesta ordenació dels seus escrits no és una classificació estricta, perquè de fet pràcticament tots els seus temes són poc o molt transversals, però em resulta pràctic seguir-la per fer-ne la presentació.

a) Les obres d'estètica estan representades sobretot per la trilogia formada per El arte ensimismado (1963), Teoria de la sensibilitat (1968) i La estética y sus herejías (1973). Em paro una mica en les dues primeres.

b) Entre les obres de teoria de la cultura, que voregen la sociologia del coneixement, cal recordar Utopías de la sensibilidad y métodos del sentido (1973) i sobretot De la modernidad. Ensayo de filosofía crítica (1980).

c) Hi ha també les obres de filosofia pràctica (ètica i filosofia política). L'interès de Rubert per l'ètica aflora ja en Moral y nueva cultura, una obra del 1971, reeditada més tard amb el títol més simple de Moral (1986) i repensada totalment en el nou llibre Ética sin atributos (1996). Posteriorment, la seva reflexió en el camp de la filosofia pràctica, que es va anar desplaçant cap a la política arran de la seva experiència de diputat, ha donat lloc a llibres com ara Europa y otros ensayos (1986), El cortesà i el seu fantasma (1991), Nacionalismos (1994) o, Catalunya, de la identitat a la independència (1999).

d) Dels llibres que cal considerar de filosofia general, podríem recordar Per què filosofia (1983), Filosofía y/o política (1984) o, darrerament, Filosofia d'estar per casa (2004).
A aquest conjunt de publicacions, cal afegir-hi encara llibres sobre el pensament català, com ara Pensadors catalans (1987) o bé assaigs de caire més literari, entre les quals sobresurt, pel meu gust, Ofici de Setmana Santa (1978).

Rubert ha rebut diversos premis, com ara la "Lletra d'or de la literatura catalana", el premi "Anagrama" d'assaig o el premi "Josep Pla", i ha estat distingit amb la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya.

El seu compromís amb la cultura catalana està fora de dubte. Activista antifranquista amb molts anys sense passaport, va publicar ja a l'època de la dictadura alguns dels seus llibres en català abans que en castellà, va crear (com ja he recordat) la Càtedra Barcelona - Nova York de llengua i cultura catalanes, ha pouat en la tradició filosòfica del nostre país i la seva reflexió política culmina en el llibre ja citat Catalunya, de la identitat a la independència, de títol prou significatiu. No és cap casualitat que fes, el 1991, la primera intervenció en català al Parlament europeu, reivindicant el dret d'expressar-s'hi en la seva llengua.