Finestra oberta |
||
Articles
L’Institut
d’Estudis Catalans, als cent anys de l’acadèmia
Vinyet Panyella, escriptora
Hi ha institucions amb una història que és el fidel correlat a la història del país. L’Institut d’Estudis Catalans n’és una que, pel seu caràcter d’acadèmia nacional catalana, reflecteix el que han estat cent anys d’esforç i de compromís de la institució i dels seus membres en relació amb el nostre país. L’IEC el constitueixen un ampli conjunt de personalitats del medi acadèmic, humanístic i científic que han treballat i treballen en el si d’una institució que posa el patrimoni dels seus coneixements i del seu treball a disposició de Catalunya i la seva ciutadania, així com de la comunitat científica internacional. Un dels trets característics de la celebració, que es va esdevenir el 16 d’octubre al Palau de la Música, va ser la proclamació pública de la vocació de futur de la institució, que sap què vol i vers on vol anar en la seva contribució a la ciència, a la cultura, al coneixement objectiu en tots els àmbits. L’Institut es defineix, avui, i en paraules del seu president Salvador Giner “com a veritable àgora de la comunitat científica catalana on millor es desenvolupa la conversa racional i crítica amb què progressa el coneixement, com a plataforma transversal per al coneixement cívic de la ciència i la cultura”. El programa d’activitats quotidianes de la institució, a la que s’afegeix el programa extraordinari d’activitats per als propers quinze mesos, corroboren amb escreix aquesta realitat. La dignitat institucional i el compromís cultural i social són els trets que emmarquen el capteniment de l’acadèmia nacional catalana en aquest segle XXI, incidint en el seu caràcter “universalista, racional i vinculat al progrés del coneixement objectiu”. L’IEC va ser fundat el 1907 pel catalanisme
polític
liderat
per Enric Prat de la Riba, llavors president de la Diputació
de Barcelona, i set anys més tard primer president de la
Mancomunitat. La institució és “filla directa
del moviment
cultural i polític noucentista, inspirada pels anhels de
claredat, rigor, ordre, internacionalisme i modernitat” i “ la
seva visió era la d’una acadèmia catalana que
reunís totes
les disciplines, que s’orientés essencialement vers
les
tasques de recerca, que protegís el patrimoni històric
i
arqueològic del país, i que prengués cura
de l’immens
tresor que representa la llengua catalana en tots els
territoris on es parla”, segons que va recordar el seu
president al discurs inaugural del Centenari. La creació de
l’IEC substituïa i paliava la feblesa acadèmica
i científica del
país, amb una universitat anacrònica i envellida
que ja no
responia a les exigències i reptes de la societat moderna
i
modernitzada que els homes del Noucentisme
preconitzaven. Entre 1907 i 1923, amb l’adveniment de la
primera dictadura, l’IEC va desenvolupar la seva estructura
i activitats tant en el medi científic i humanístic
com
territorial, portant a terme campanyes tan espectaculars i
eficaces com el salvament de la pintura romànica pirinenca
que avui podem contemplar al Museu Nacional d’Art de Les activitats programades per a la commemoració del Centenari abasten tots els camps del coneixement, i tots els formats de convocatòria. Entre els objectius que es proposa n’hi ha un que la fa especialment interessant, pel que té de voluntat de difondre i compartir el coneixement i d’atreure els diversos sectors per a enfortir els vincles entre l’IEC i la societat catalana, com és el d’obrir les portes de l’IEC al conjunt de la societat i, al seu torn, aquesta s’hi reconegui. La modernitat de l’acadèmia nacional catalana en la primera dècada del segle XXI passa, doncs, per una renovació del seu compromís inicial i per l’assoliment de la interacció i del reconeixement per part de la societat a la que serveix. Ho va deixar clar el president Giner en el seu discurs, ho va posar de manifest el professor Joan Massagué, amb una exemplar i pedagògica dissertació sobre el futur de la investigació contra el càncer. Iniciem el segon centenari de l’IEC des d’una realitat rica en la seva herència i en les expectatives de futur, des de la voluntat de progrés en la ciència i en el coneixement compartit.
Col·laboracions de membres de l'IEC als mitjans de comunicació Tres
principis, de Joan Solà La
destrucció de la ciutat, 2,
de Joan F. Mira D'hipòtesi
a projecte, de Josep M. Terricabras Immigració,
identitat, de Joan F. Mira La
destrucció de la ciutat, 1, de Joan
F. Mira
|
