Articles

IEC: Realitat i missió
Traducció al català de l'article publicat a La Vanguardia el 24 de juliol de 2006

Salvador Giner, president de l'Institut d'Estudis Catalans

Aviat es compliran cent anys de la fundació de l'acadèmia catalana de les ciències i les humanitats, l'Institut d'Estudis Catalans. Fou creat per Enric Prat de la Riba i un grup extraordinari de ciutadans, al juny del 1907, amb una visió del seu país moderna, universalista i orientada cap al progrés. Estaven persuadits que el catalanisme polític havia de completar-se amb una modernització que anés més enllà de la industrialització i l'autonomia. Aquella generació, la del Noucentisme, tenia un programa de racionalització, internacionalisme i qualitat en l'obra. Això requeria, al més alt nivell de la ciència i el coneixement, la creació d'una acadèmia que incorporés totes aquestes qualitats.

L'acadèmia catalana s'inspirà en bona part en idees posades en circulació per un dels seus homes clau, Eugeni d'Ors, qui va saber exposar aquests ideals d'una manera convincent. Només va necessitar l'impuls del president de la Diputació de Barcelona per a anar per feina sense dilació. Així, al cap de dos mesos d'haver estat fundada, la primera secció de l'Institut, la Històrico-Arqueològica, es llançava al rescat del patrimoni romànic d'incalculable valor que contenia el Pirineu català. Per la seva banda, les Oficines Lexicogràfiques, dirigides per Pompeu Fabra, posaven la seva tasca normalitzadora de la llengua catalana al servei del poble que la parlava i dels territoris del seu domini lingüístic. Mentrestant, l'Institut fundava el Servei Meteorològic de Catalunya, i aviat el Cartogràfic. Per si això fos poc, posava els ciments de la Biblioteca de Catalunya, i després els de la mateixa Universitat Autònoma de Barcelona, sota la inspiració d'un dels seus membres, Pere Bosch i Gimpera.

L'Institut és membre des del 1922 de la Unió Acadèmica Internacional, a la qual avui pertanyen les acadèmies més importants del món. No fou concebut solament com una entitat on es troben els savis per a reconèixer-se com a col·lectivitat intel·lectual. A més de complir aquest fi elemental, l'Institut, que és un ens privat i sobirà, encara que amb finalitats públiques, sempre s'ha considerat a si mateix alguna cosa més que un fòrum. És un centre d'investigació i creació cultural.

Vertebrat en cinc seccions --la Històrico-Arqueològica, la Filològica, la de Ciències i Tecnologia, la de Ciències Biològiques i la de Filosofia i Ciències Socials--, l'Institut reuneix un nombre considerable d'acadèmics de tots els territoris de llengua i cultura catalanes. Aplega vint-i-sis societats filials amb més de vuit mil cinc-cents socis que cobreixen les més variades disciplines i són part essencial de la vida acadèmica. De les matemàtiques a la sociologia, dels estudis hebraics a la biologia, les filials de l'Institut representen el més dinàmic de la ciència i la recerca en aquest país. Les mateixes arts entren en molts casos en la vida activa de l'Institut. Per posar un exemple, igual que en altres acadèmies, la creació literària no solament està representada entre els membres de la Secció Filològica, sinó que també ho està en gran manera en altres, així com en diverses societats filials.

L'Institut prepara amb il·lusió la celebració del seu primer segle. D'acord amb el ritme acadèmic, universitari i científic que li és propi, vol començar-la l'octubre propvinent, amb un acte solemne al Palau de la Música Catalana. El fet que la conferència inaugural hagi recaigut en un dels científics catalans de més prestigi internacional, el professor Joan Massagué, que parlarà del futur de la investigació del càncer, camp en el qual, des del seu centre novaiorquès, és pioner, és molt significatiu. Aquest distingit membre de l'Institut tractarà un tema crucial per a la salut. La institució, que ha donat recer a tants eminents filòlegs, historiadors, arquitectes, científics i escriptors, podria justificadament mirar cap enrere amb nostàlgia, però prefereix mirar cap al futur, estudiar a fons les possibilitats de la ciència i respondre així a l'esperit mateix del que ha de ser una acadèmia catalana al servei de la ciutadania.

La qualitat de les aportacions de l'Institut avui --que inclouen l'elaboració d'estudis sobre aspectes d'interès públic, des de la recerca sobre el canvi climàtic fins a l'anàlisi dels sòls i terrenys, per esmentar-ne dos dels més recents-- mostra la seva voluntat de continuar perseverant en la que va ser des del primer dia la seva missió al servei de l'alta cultura catalana.

La creació de nous centres ja consolidats --com ara el Centre de Recerca Matemàtica--, la potenciació de les seves abundants publicacions, la seva incorporació a la societat de la informació i la digitalització dels seus nombrosíssims serveis evidencien que l'Institut ja ha rebut un nou impuls i ha entrat en un canvi qualitatiu de gran abast (per senya, www.iec.cat ). Una de les seves obstinacions és la d'incrementar i millorar el coneixement públic i cívic de la ciència. Un camp que li és propi i per al qual està idealment capacitat.

L'Institut d'Estudis Catalans arriba, doncs, al seu primer segle amb un esperit emprenedor, ambiciós i universalista; el mateix de la generació que el va fundar. A través de mil vicissituds, incloent-hi la persecució política més cruel i prolongada durant la meitat de la seva existència, l'Institut ha servit a la cultura i a la ciència amb eficàcia. Ho continuarà fent amb la mateixa vitalitat i convicció.