Doctor en enginyeria industrial per l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers Industrials de Barcelona de la Universitat Politècnica de Catalunya, on actualment és catedràtic d’Enginyeria Mecànica, Joaquim Agulló (Barcelona, 1943) ha estat director del Departament d’Enginyeria Mecànica de l’Escola d’Enginyers Industrials. Des del 2002 és president de la Secció de Ciències i Tecnologia de l'IEC. La seva activitat de recerca s’ha centrat en la mecànica de robots i vehicles, la dinàmica percussiva i la vibroacústica, en el marc de la qual ha impulsat un programa de recerca d’acústica musical relatiu als instruments de vent i, en particular, als instruments catalans de la cobla. Recentment ha presentat la cadira de rodes triesfèrica, un invent que ajudarà a les persones amb discapacitats a millorar la seva mobilitat.

Quines són les principals característiques de la nova cadira de rodes triesfèrica? Què la diferencia de la resta de cadires de rodes?

La seva principal característica és la possibilitat de moviment lateral. A més, el tipus de rodes que s'ha emprat per aconseguir-ho, que són omnidireccionals amb corrons esfèrics, fan que la cadira pugui girar en espais més reduïts que les cadires convencionals.

L'objectiu fonamental del projecte era desenvolupar una cadira de rodes motoritzada que ajudés la reinserció laboral de les persones discapacitades. Per a qui ha de treballar en cadira de rodes, la possibilitat directa de desplaçament lateral –com ara per moure's al llarg d'una taula–és important perquè estalvia temps, espai i consum de les bateries. Les cadires convencionals han de fer maniobres que ocupen temps i demanen espais més amplis i, si són motoritzades, les arrencades i aturades inevitables disminueixen l'autonomia permesa per les bateries. Cal dir que el desplaçament lateral de la Triesfèrica admet el canvi continuat de direcció –per moure's al llarg, com ara, d'una taula rodona– de la mateixa manera que les cadires convencionals –i la Triesfèrica també– permeten el desplaçament longitudinal amb canvi continuat de direcció.

Aquesta cadira els ha de suposar un augment significatiu de mobilitat, amb una conducció extremadament simple i intuïtiva. L'escenari més específic és el de llocs de treball interiors –el tipus de rodes emprat requereix un terra raonablement llis–, per bé que és també una cadira adequada per a l'habitatge perquè facilita la maniobrabilitat en espais reduïts. La seva capacitat de girar sobre el seu centre escombrant una superfície mínima la fa particularment adequada per a espais com les cambres de bany i els ascensors. La Triesfèrica pot girar 180° en la majoria dels ascensors i evita, per tant, que l'usuari hagi de sortir reculant. Un altre escenari on seria adequada el constitueixen els museus. En el grups de visitants, qui va en cadira de rodes es posa al davant per causa de la seva posició més baixa i, a l'hora de desplaçar-se lateralment, si la cadira és convencional, les maniobres necessàries pertorben les persones que es troben darrera. Amb la Triesfèrica podria desplaçar-se lateralment al llarg de tot el recorregut de l'exposició sense causar cap pertorbació als qui són darrera.

Quin és el futur pròxim de la Triesfèrica? Arribarà al mercat?

En un futur proper caldria fabricar-ne una petita sèrie que permetés fer-la arribar a usuaris i experimentar-la en condicions d'utilització reals. La fabricació en una sèrie, encara que petita, permetria també una reducció de cost, per bé que pel fet d'emprar tres motors en comptes dels dos que solen emprar les cadires motoritzades usuals, i pel fet d'emprar rodes omnidireccionals en comptes de rodes convencionals, té un cost inevitablement superior. Ara bé, la seva incidència en la reinserció laboral de persones discapacitades, pot promoure l'existència de subvencions que ajudin a compensar aquest increment.

Es pot dotar la Triesfèrica d'altres tecnologies per millorar les seves prestacions?

La cinemàtica molt particular de la Triesfèrica, derivada de la utilització de tres rodes omnidireccionals de corrons esfèrics que permeten superposar els tres moviments bàsics –longitudinal, lateral i de canvi d'orientació–, la fa un punt de partida immillorable per aconseguir la que es podria anomenar una "cadira intel·ligent". La facilitat del seu control permet incorporar-hi amb gran facilitat la informació d'alguns sensors, de manera que recordi trajectòries efectuades prèviament i les ressegueixi, amb les degudes precaucions relatives a la detecció d'obstacles no previsibles.

En quins altres projectes està treballant actualment?

Conjuntament amb el professor Antonio Benito Martínez participo en diverses iniciatives d'innovació tecnològica en l'àmbit de plataformes mòbils, autònomes o de conducció manual, per a entorns de serveis, com és el cas dels hospitals. En una altra línia ben diferent, estic dirigint un projecte de recerca de l'IEC per a la millora de la tenora, l'instrument musical més emblemàtic de Catalunya.

Com a president de la Secció de Ciències i Tecnologia de l'IEC, què en pensa de l'estat de la investigació en el seu àmbit?

Aquesta és una qüestió que conec bé com a coordinador del Report de la recerca a Catalunya, fet per l'IEC, relatiu a l'enginyeria industrial, àmbit on l'estat de la recerca és molt desigual. En el meu àmbit específic, que és el de l'enginyeria mecànica, el panorama és desolador per manca d'exigència de la universitat pel que fa a la recerca del seu professorat.