En el redactat inicial de l'avantprojecte de llei només es feia esment de la llengua de signes catalana dins l'exposició de motius. Era, doncs, una llei sobre la llengua de signes espanyola exclusivament. El president de la Secció Filològica de l'IEC, el doctor Joan Martí, i jo mateix vam ser convidats a comparèixer davant de la Comissió de Treball i Afers Socials del Parlament Espanyol, que tramitava aquesta llei, perquè els comuniquéssim el nostre parer. Un dels aspectes centrals de la nostra intervenció va ser la defensa de la necessitat de reconèixer la llengua de signes catalana al mateix nivell que l'espanyola, tot recolzant l'argumentació d'alguna de les altres entitats com la FESOCA [Federació de Persones Sordes de Catalunya] que també hi van comparèixer.

Es fa difícil de preveure, però un risc clar era que la llengua de signes espanyola s'entengués com la llengua de totes les persones sordes de l'Estat. Amb això s'hauria pogut apel·lar a alguna mena de bilingüisme de llengües de signes que no existeix a Catalunya: els signants del Principat fan servir la llengua de signes catalana i no pas l'espanyola.

Un altre risc important era que les mesures que requereixen inversions importants per al desplegament de la llei haguessin quedat restringides a l'àmbit de la llengua de signes espanyola.

Des d'un punt de vista social i lingüístic, el fet de reconèixer només l'espanyola hauria suposat crear un nou greuge respecte als signants catalans com a conseqüència paradoxal de l'intent de restituir els drets dels signants de l'Estat de manera global.

Quines són les principals diferències entre la llengua de signes catalana i l'espanyola?

La realitat és que sabem encara ben poc sobre la variació entre les dues llengües, perquè la recerca lingüística en aquest camp és molt recent i gairebé no hi ha estudis comparatius. Les diferències més òbvies són en el camp del lèxic, però tenim indicis que també existeixen diferències gramaticals. Cal no oblidar, però, que són llengües en contacte dins la modalitat visogestual i que, per tant, esperem que les semblances també siguin importants.

En quin estat de salut es troba la llengua de signes catalana? 

Jo gosaria afirmar que la salut de la llengua de signes catalana, en termes de manteniment en el futur, és molt precària, tot i les fites aconseguides. Cal recordar que l'element decisiu per assegurar la pervivència d'una llengua és la solidesa de la transmissió d'una generació a l'altra. En el cas de la llengua de signes, pel fet que només un 10% aproximadament dels nens sords l'aprenen dels seus pares, la transmissió passa pel contacte amb altres nens i adults sords a les escoles i per la participació dins de la comunitat de signants. Les polítiques educatives han tendit a afeblir o eliminar la primera via de transmissió. La vida associativa de les persones sordes també està canviant ràpidament en part per la adopció de les noves tecnologies per a la comunicació i no sabem quines poder ser-ne les conseqüències.

Ara que ja s'ha equiparat, quin és el següent pas a seguir?

La llei és només el tret de sortida d'una carrera que hauria d'haver començat fa temps. Les necessitats ara reconegudes que afecten de manera immediata els usuaris són moltes i molt diverses: des de posar a l'abast dels infants que ho necessiten programes educatius realment bilingües llengua de signes-llengua oral fins a la preparació de les administracions públiques perquè els ciutadans signants s'hi puguin relacionar amb normalitat. Juntament amb tot això cal fer molta recerca de tipus gramatical, lèxic i sociolingüístic per poder conèixer quin és l'estat de la llengua i ser capaços d'enfrontar-nos amb coneixements sòlids als reptes que suposa la normalització d'una llengua com la llengua de signes catalana. L'IEC ha demostrat que està disposat a treballar en aquest sentit, amb la consolidació de la línia de treball en LSC encetada dins el seu si.