L'Institut d'Estudis Catalans celebra el centenari reivindicant un paper encara més decisiu en el desenvolupament de la ciència i les humanitats

Albert Balcells, l'alcalde de Barcelona, Jordi Hereu, Salvador Giner, Joandomènec Ros (al darrera), Salvador Alegret i Antoni Riera, abans de l'acte commemoratiu del centenari	Fotos: Montse Catalan

Ara ja es pot dir amb rotunditat: l'IEC té cent anys de vida! El 18 de juny passat va fer exactament un segle que la Diputació Provincial de Barcelona, mitjançant un dictamen acord signat per Enric Prat de la Riba, que n'era el president, decidia «crear un nou centre que podrà anomenar-se Institut d'Estudis Catalans». Tanmateix, l'acadèmia catalana té voluntat de permanència i de renovació, amb la vista posada en «un futur en què el paper de l'IEC ha de ser més actiu al voltant de la vida pública del país», com va subratllar el mateix dia de l'aniversari el president Salvador Giner en una conferència a Tribuna Barcelona. Giner va recordar que l'Institut aporta imparcialitat científica i neutralitat política i és «una peça fonamental per a avançar en la construcció del país». 

	D'esquerra a dreta: Rafael Nadal, Pasqual Maragall i Salvador Giner

En aquest sentit, el president de l'Institut va apuntar que la institució ha d'ampliar les atribucions (actualment ostenta l'autoritat normativa en matèria de llengua) al terreny de la protecció del patrimoni artístic i arqueològic. Cal recordar que una de les primeres intervencions de l'IEC es va dur a terme en aquest àmbit i que gràcies a l'Institut es pot dir que va néixer l'arqueologia catalana moderna. Així mateix, l'IEC, gràcies al caràcter transversal i a la condició acadèmica, «hauria de ser, sistemàticament, un organisme assessor i consultor de la Generalitat», va assenyalar Giner. L'Institut, en els últims anys, ja ha elaborat informes de referència sobre el canvi climàtic (2005) o sobre l'Estatut (2006).

L'acte central de la celebració d'aquesta efemèride tan especial va tenir lloc a la seu de l'Institut, el mateix dilluns 18 al vespre, a la Sala Prat de la Riba, on l'historiador Albert Balcells, expresident de la Secció Històrico-Arqueològica de l'IEC i director i curador dels dos volums de la Història de l'Institut d'Estudis Catalans, va pronunciar la conferència commemorativa «Cent anys d'història de l'Institut d'Estudis Catalans».

	El saló Gran Via de l´Hotel Palace de Barcelona es va omplir per escoltar la conferència de Salvador Giner

L'IEC, tal com assenyala Balcells al primer volum de la Història de l'Institut d'Estudis Catalans, va anar més enllà del simple desig d'un dirigent polític o d'uns intel·lectuals inquiets. L'institut «fou la materialització d'una reivindicació col·lectiva encaminada a resoldre un problema de gran magnitud que tenia plantejada la cultura catalana: l'endarreriment (i la indefensió) en relació amb les cultures més desenvolupades de l'entorn més pròxim». Els objectius de la nova institució responien a un clam de l'opinió pública que s'havia manifestat repetidament i, en concret, durant les sessions del I Congrés Internacional de la Llengua Catalana de l'octubre del 1906. L'Institut havia d'aconseguir la projecció internacional de la comunitat científica catalana i havia de convertir la cultura catalana en una cultura nacional del mateix nivell que les europees i, així, poder-hi mantenir intercanvi.

	D'esquerra a dreta i de dalt a baix: Guillem M. de Brocà, Antoni Rubió i Lluch, Joaquim Miret i Sans, Jaume Massó i Torrents, Miquel dels Sants Oliver, Josep Puig i Cadafalch, Pere Coromines i Josep Pijoan

L'Institut primigeni queda lluny de l'actual estructura i fins al 1911, amb la configuració de les tres primeres seccions, l'IEC va ser, sobretot, un centre d'estudis històrics, un centre dedicat a l'estudi de la història política, literària, artística i jurídica. Els vuit membres fundadors (que tenien una mitjana d'edat que no arribava als 44 anys) van ser Guillem M. de Brocà, Jaume Massó i Torrents, Antoni Rubió i Lluch (elegit primer president), Miquel dels Sants Oliver, Joaquim Miret i Sans, Josep Puig i Cadafalch, Pere Coromines i Josep Pijoan. La nova institució va tenir la seu al Palau de la Generalitat (aleshores anomenat Palau de la Diputació), a les dependències que havia ocupat fins feia poc l'Audiència Provincial.

Actualment, l'IEC té cinc seccions: la Històrico-Arqueològica, la de Ciències Biològiques, la de Ciències i Tecnologia, la Filològica i la de Filosofia i Ciències Socials; 122 membres numeraris, 52 d'emèrits i 56 de corresponents, i 26 societats filials, que agrupen 8.758 socis.

Pensant en el futur

Des d'El Butlletí de l'IEC hem volgut conèixer quina és l'opinió que tenen sobre el futur de la institució els mebres del Consell Permanent i la Secretaria Científica de l'Institut, així com els responsables de les universitats dels territoris de llengua catalana. Per aquest motiu, els vam formular a tots aquesta pregunta: «Quina creu que és avui, i mirant al segle xxi, la funció principal de la institució fundada ara fa cent anys per impuls d’Enric Prat de la Riba?». Aquestes són les respostes rebudes.

Reportatge fotogràfic de la intervenció de Salvador Giner a Tribuna Barcelona:

Reportatge fotogràfic de l'acte celebrat a la seu de l'IEC, amb la conferència d'Albert Balcells:

Recull de premsa: