El DIEC és una mostra més de la vitalitat de la nostra llengua o un instrument necessari per a enfortir-la?

Es pot dir que vitalitat i enfortiment són un mateix fenomen; que es retroalimenten. Sí, el DIEC2 confirma la solidesa de la llengua catalana, en el benentès que una cosa és la seva situació sociolingüística i una altra, els recursos objectius de què disposa. La primera és lamentable; la segona, en canvi, la iguala a qualsevol altre idioma d'alta cultura, l'anglès inclusivament.

O sia, paradoxalment, el català, d'una banda, és una llengua sòlidament organitzada, racionalment estructurada, mitjançant la qual, doncs, hom pot expressar sense especials dificultats qualsevol missatge, sigui del registre que sigui, en totes les activitats possibles de la vida humana, i, de l'altra banda, és immers en una anormalitat de què sembla que mai més no es desprendrà del tot, que li veda l'ús habitual, a causa d'una política centralista dominant a l'Estat espanyol, que margina i subordina qualsevol idioma que no sigui el castellà.

El català és un llenguatge codificat i normativitzat. Què ens falta perquè es converteixi en una llengua d'ús social prevalent a la nostra societat?

Falta allò que no arriba mai: que l'entorn polític de què depèn parteixi realment de la base que la diversitat lingüística és una riquesa i no un destorb. Que els governants autonòmics siguin capaços d'exigir sense concessions el compliment democràtic d'allò que estableix la Constitució espanyola: la defensa i la protecció del patrimoni lingüístic, i d'allò que estableix l'Estatut d'autonomia de Catalunya: que el català hi és l'única llengua pròpia i oficial, i la Llei de Política Lingüística, la qual, malgrat que no és satisfactòria del tot, es vulnera constantment, sense que aquest fet tingui repercussions jurídiques en els infractors.

Els ciutadans catalans no estan protegits en llurs drets lingüístics. I falta encara que aquesta política que hem d'exigir i que cal aplicar en qualsevol règim de llibertat i de democràcia sigui prevalent en tots els territoris on es parla el català: la Catalunya del Nord, l'Estat d'Andorra, la Franja de Ponent, el Principat de Catalunya, les Illes Balears, el País Valencià, l'Alguer. Pensant-hi molt superficialment, falta moltíssim, falta massa.

Creu que s'ha avançat en aquest camp? Sembla que a nivell acadèmic es fan les passes necessàries per a consolidar la plena la normalització del català, però, i a nivell polític i de les institucions en general?

Que s'hagi avançat o retrocedit és molt relatiu. Depèn de com es miri. Les anàlisis donen resultats molt heterogenis, segons els àmbits i els objectius dels estudis; no és el mateix parlar de la situació sociolingüística de Barcelona que de l'Ametlla de Mar, posem per cas; com no ho és referir-se a l'ús social del català en el camp de la Justícia que en el d'altres professions; aquesta realitat, mutatis mutandis, es ratifica en tots els territoris de llengua catalana. Vet aquí perquè entenc que és molt poc objectiu i, doncs, gens raonable sentir-nos esperançats perquè la llengua ha prosperat en un terreny determinat i desesperançats, en canvi, perquè ha reculat en d'altres. No crec que les estadístiques que ens envaeixen demostrin res de substancial.

Per a mi l'anàlisi ha d'ésser global i inflexible a través de la pregunta: és necessari saber i emprar la llengua catalana per a poder viure allà on és la llengua pròpia? La resposta, dissortadament, és negativa; s'hi pot viure prescindint-ne pràcticament del tot. Especular en altres qüestions em sembla, ultra que poc fiable, perillós, perquè caiem en l'autoengany. Tal com acabo de dir, ni els polítics ni les institucions no fan allò a què estan obligats: convertir la llengua catalana en completament imprescindible en els seus espais per a tothom qui hi habita.

A més de les institucions polítiques, han d'intervenir els ciutadans i les organitzacions socials? Hi ha alguna o algunes responsabilitats individuals en l'ampliació de l'ús social de la llengua pròpia? Quin paper correspon a les entitats i organitzacions socials? I a les empreses?

És clar, els ciutadans i les organitzacions socials han de contribuir a la normalització de llur llengua. Però no podem descarregar-hi més responsabilitat del compte. No podem exigir-los una militància resistent permanent. No podem esperar que la justícia i la democràcia s'instal·lin arreu i en tot ni solament ni principalment per la sensibilitat dels ciutadans; cal que l'acció dels governants controli que no es vulnerin els drets de les persones. Respecte a les empreses, llur finalitat essencial és obtenir guanys econòmics; malament, doncs, si hem d'esperar-ne la col·laboració espontània en la normalització lingüística; cal constrènyer tothom, sense por, sense concessions demagògiques, a complir les normes elementals de convivència social. Si no adoptem aquesta via, no crec que hi hagi res a fer.

Què ha canviat respecte al primer DIEC? S'han hagut d'introduir moltes modificacions i esmenes respecte a la primera edició, que va rebre un nombre elevat de crítiques?

Hi ha hagut, com és normal, una revisió completa de la primera edició, en què s'han tingut en compte totes les observacions, totes les crítiques, tots els suggeriments que l'IEC havia rebut. S'han analitzat les transformacions principals que universalment i en els nostres territoris s'han produït: socioeconòmiques, tecnològiques, artístiques, morals i ètiques, migratòries, etcètera. S'han considerat també els avenços científics. Tot plegat ha desembocat en una segona edició que inclou molt de material lexicogràfic nou i que ha modificat significativament aquell que ja era en la primera edició.

Així mateix, s'hi han afegit canvis estructurals en la presentació del corpus, que en fan més pràctica, més eficaç, més segura la consulta. S'hi han ampliat considerablement els exemples que il·lustren el funcionament dels mots a la frase; s'hi ha inclòs un nombre notable de neologismes terminològics; s'hi ha cercat la neutralitat màxima ideològica; s'hi ha respectat escrupolosament la variació dialectal; etcètera. Encara que a hores d'ara potser té poc interès, vull desmentir, tanmateix, el tòpic del "nombre elevat de crítiques" a la primera edició. La primera edició va tenir una acceptació general que ningú no pot discutir; el que passa és que sobre la bondat de cap diccionari normalment ningú no en parla públicament i, doncs, allò que se'n destaca acostuma a ésser la part que sembla negativa. Els retrets a la primera edició han estat, això sí, relativament persistents, més que no pas nombrosos.

Com encaixa en el DIEC i, en la normativització de la llengua el fenomen de la immigració? I les noves tecnologies?

La immigració, més que influir en el DIEC2, ha influït en la societat en general, la qual es reflecteix inevitablement en un diccionari. Sobretot en el fenomen de la convivència de cultures, llengües, religions diferents; el DIEC2 conté una quantitat considerable de lèxic que hi fa referència. Les noves tecnologies hi han actuat sobretot perquè creen noves necessitats i exigeixen, per tant, nous conceptes, nous signes lingüístics, que permetin expressar-se adequadament. Ja he comentat que la nova edició del DIEC inclou un gruix molt notable de lèxic d'especialitat, una part del qual hi al·ludeix. Vull fer notar, però, que les noves tecnologies han influenciat molt més en la manera d'elaborar el diccionari, en el mètode, en la concepció, que no pas en els continguts en si mateixos, en la quantitat de termes que hi fan referència.

Què els diria als qui trobin a faltar lemes que consideren d'ús habitual en el Diccionari ?

Els faria dues consideracions essencials: a) Cap diccionari normatiu i acadèmic, cap ni un, no conté tot allò que s'usa habitualment; ni ho conté ni es proposa de recollir-ho; tots en fan una selecció, una tria, que no han d'ésser mai arbitràries, sinó que s'han de sotmetre a uns criteris predeterminats i aplicats coherentment; és, doncs, ben normal que hom trobi a faltar algunes formes... i que hi trobi també sobreres unes altres. b) Allò que no s'inclou en un diccionari normatiu i acadèmic no és necessàriament incorrecte. Per exemple, pica-pica , que no s'ha entrat fins en aquesta edició, no era abans que es publiqués una solució incorrecta de cap de les maneres, ja que no conté cap element estrany al català. Al diccionari normatiu no s'inclouen, posem per cas, tots els adverbis en -ment ni totes les unitats lèxiques producte de la derivació a través dels afixos: mareta o marona (diminutius de mare ), etcètera, que són del tot correctes. L'ús figurat de qualsevol forma és lliure: que el DIEC2 en l'entrada mosquit no inclogui, per exemple, accepcions com 'persona o cosa molt menudes o insignificants', no priva ningú de fer legítimament aquesta metàfora. La llengua s'ha d'utilitzar amb respecte, però mai amb por ni amb vergonya. El DIEC2 no inclou ravalejar 'passejar pel raval', forma del tot acceptable, construïda de la mateixa manera que ramblejar 'passejar per la rambla', que sí que hi és.

Probablement el problema principal rau en el fet que, a causa de la anormalitat sociolingüística secular de què ha patit i pateix el català, ens falta el sentit de la llengua necessari que ens permeti actuar més lliurement i amb prou seguretat, sense complexos especials; val a dir que, endemés, l'ensenyament del català als diversos nivells escolars s'ha demostrat que no aconsegueix que, en haver-los superat, hom hagi adquirit una competència lingüística suficient.

És important que la societat catalanoparlant sàpiga que l'IEC, mitjançant la SF, la qual actua com a acadèmia de la llengua catalana, ultra el diccionari normatiu, estudia i investiga la totalitat del cabal lèxic, sense cap limitació; és en procés d'elaboració el diccionari descriptiu de la llengua catalana o diccionari del català contemporani, que recull totes les formes lèxiques usades des del segle XIX fins als nostres dies, al marge que s'adeqüin o no a la preceptiva; han aparegut tres dels nou volums de l'Atles lingüístic del domini català, que constitueix un tresor que conté el més important de tota la variació dialectal diatòpica, en tots els nivells: fonètica, morfologia, sintaxi i lèxic; hem publicat el Nomènclator oficial de toponímia major de Catalunya i és a punt de aparèixer el de la Catalunya del Nord, que fixen la forma i l'ortografia correctes dels noms propis de lloc, els quals, òbviament, no són matèria d'un diccionari general; i treballem conjuntament amb el Centre de Terminologia Catalana (TERMCAT) en l'establiment dels llenguatges especialitzats. Dit altrament, l'acadèmia de la llengua catalana no deixa cap flanc obert.

Quina part de la feina de redacció d'un diccionari és la més complexa?

Totes les feines tenen llur complexitat. I no és una manera tòpica de dir. Probablement allò que és més fatigós i alhora decisiu és establir el mètode, els criteris, els sistemes de treball; definir exactament els objectius a què hom vol arribar, com hi vol arribar i per què hi vol arribar. Quan aquestes premisses han quedat ben establertes –cosa que no és fàcil i que exigeix rectificacions i afinaments en els processos generals–, la tasca, tot i ésser àrdua, està ben encarrilada. Potser allò que és més destacable quant a la complexitat de la labor és la participació de tantíssims especialistes; vull dir que és molt diferent la redacció d'un diccionari per una sola persona o per un equip editorial reduït, que no pas confeccionar un diccionari corporatiu, acadèmic, que, per la seva condició intrínseca, exigeix l'acord i la coordinació entre un gran nombre de col·laboradors.

Perquè sigui més entenedor, quin camí ha de recórrer un mot per a ser inclòs en el DIEC?

Miraré d'explicar-ho d'una manera molt simplificada. La SF compta, com ja he dit, amb un corpus lèxic informatitzat molt i molt ric, que inclou les unitats que s'usen en el català d'arreu, al marge que siguin o no normatives. Endemés, disposem, amb l'Institut Universitari de Lingüística Aplicada de la Universitat Pompeu Fabra, d'un Observatori de Neologismes, que aboca contínuament informació sobre solucions lèxiques noves, que apareixen en l'oralitat i l'escriptura. També rebem amb una freqüència relativament alta suggeriments i observacions de ciutadans catalanoparlants. Etcètera. Les Oficines Lexicogràfiques ordenen, classifiquen i treballen tot aquest material; el passen a la Comissió de Lexicografia, que és delegada del Ple de la SF i constituïda per experts en aquesta matèria, la qual investiga sobre cadascuna de les formes a partir de criteris preestablerts: freqüència d'ús, àmbits d'ús, grau de formalitat, extensió territorial general o restringida, solucions alternatives sinònimes ja registrades en el català, influència de modes passatgeres, grau de consolidació, etcètera. Redacta un ampli informe documentat amb una proposta d'acceptació, de rebuig o de necessitat d'espera per a un major aprofundiment. La Comissió tramet els informes al Ple de la SF, el qual en fa les observacions que considera oportunes; finalment, se sotmeten a aprovació, que pot ésser per assentiment o per votació.

Té la segona edició del DIEC voluntat de best-seller ?

Els treballs científics no tenen aquestes dèries ni crec que les hagin de tenir. Es proposen el màxim de rigor per tal de servir dignament els interessos de tota mena de la societat. L'eco mercantil que puguin assolir els resultats de les investigacions no en condiciona l'elaboració. Més que perseguir que sigui el llibre més venut, allò que desitgen l'IEC i la SF és, si de cas, que sigui el més consultat per als aclariments lèxics dels parlants.

Per a quan una tercera edició? O potser caldria pensar més aviat en un nou DIEC?

És justament la Comissió de Lexicografia esmentada la que, a partir d'ara mateix, reflexiona sobre què és allò que convé que faci la SF, des de les coordenades de la necessitat i la possibilitat. Quan ho haurà meditat suficientment, farà la proposta pertinent al Ple de la SF, el qual decidirà si cal que pensem en una tercera edició o si és millor qualsevol altra solució.