Articles i entrevistes
Reivindicació
d'Antoni Comas (1931-1981)
Per Vinyet Panyella, escriptora
article publicat al bloc 'Quadern
de Terramar'
Un mataroní savi, educat i d’una timidesa
proverbial que esdevenia, segons com, un dels seus grans atractius.
Un home compromès amb la llengua i la cultura catalanes fins
les darrers conseqüències, que va ser el primer catèdràtic
de Llengua i Literatura Catalanes del país després
de la guerra civil, des de 1965 fins la seva mort, el 1981, i el
primer Cap de Departament de Literatura Catalana (1967) a la Universitat
de Barcelona i membre de l'Institut d'Estudis Catalans (1978).
Un treballador incansable, amant dels llibres, de la literatura,
i de la bibliofília, investigador rigorós i professor
amatent. Un cristià de pedra picada que, amb motiu de la supressió de
la festivitat del Corpus va publicar un article a l’Avui que,
amb un títol de lirisme preclar, “Què en farem,
de la ginesta?” acabava exclamant, com una premonició: “A
quin destí de tristesa és abocat el cor de l’home!”
Antoni
Comas va viure uns anys crucials per a la cultura catalana
i per a la consolidació del sistema literari català.
Hi va contribuir amb obres de referència imprescindible, com
el quart volum de la Història de la literatura catalana dirigit
per Martí de Riquer, dedicat íntegrament a la llengua
i literatura al llarg dels segles de la denominada “decadència”,
on va demostrar, entre altres coses, la riquesa de la literatura
popular, o com l‘assaig sobre Joan Alcover.
Va escriure molt sobre autors catalans –Verdaguer,
Maragall, Carner, Foix, Espriu…– i sobre autors castellans.
Compta amb una bibliografia elaborada i sistematitzada, però no
encara amb la compilació total i general de les seves obres,
necessària
tant per a la transmissió de la seva contribució als
estudis literaris com per a la interpretació i estudi dels
escriptors i etapes que va analitzar amb visió rigorosa i
crítica.
Aquests dies ha estat objecte d’una jornada d’homenatge
universitari amb motiu del vinticinquè aniversari de la seva
mort. La seva personalitat i la seva obra van ser evocades en les
intervencions de Josep M.Torras i Ribé, Joan Alegret, Andra
Battistini, Jospe M. Pujol, Ricard Salvat, Tomeu Terrades, Jordi
Llovet i Carles Miralles. Ara que fa vint-i-cinc anys, volum commemoratiu
d’aparença simple, constitueix un retrat de l’home
i de l’intel.lectual en totes les seves dimensions, des de
l’autobiogràfica fins un a un breu mostreig de l’estimació i
de la valoració que li manifestaren escriptors com Salvador
Espriu, J.V.Foix o Joan Fuster, on tampoc no hi manquen testimonis
familiars i d’amistats diverses.
La meva evocació és molt generacional i un punt distant,
pel fet d’haver estat alumna en una de les èpoques més
irregulars, per dir-ho així, de la vida acadèmica,
com va ser l’etapa entre 1975 i 1977. Ell anava vestit
amb trajo fosc, camises blanques, unes corbates més aviat
serioses i un montgomery que va fer època. Alt, ben calçat,
elegant, cartera en mà, no és que sempre anés
de bòlit però sovint feia cara d’home ocupat,
com de debò n’era. Les seves classes eren un devessall
de coneixements. Li dec els fonaments adquirits d’història
de la literatura catalana des del segle XVI al XX, en les que ell
feia les incursions que creia necessàries, sovint apassionades,
tant si era en favor d’Erasme de Rotterdam com de Salvador
Espriu. En aquells moments en què la temptació de dispersió vers
els esdeveniments i les expectatives del moment semblava que s’ho
havien d’endur tot, Comas representava la voluntat de l’estabilitat
acadèmica, la solidesa del saber, la vocació de l’investigador
que treballa a llarg termini per al ple desenvolupament de la llengua
i la cultura. De primer això no ho véiem ben bé així potser,
però ben aviat va quedar força clar.
“- I vostè que voldrà fer, d’ara endavant?”,
em va etzibar al darrer examen. Li vaig respondre que era bibliotecària
i que la literatura m’agradava més enllà de que
pugués esdevenir una feina. S’ho va prendre amb curiositat
i, em sembla, amb simpatia, i amb l’atenta cordialitat de sempre.
M’havia examinat sobre l’Espriu, que era l’autor
que jo havia triat, i em va insistir en el valor literari dels Goigs
del Vinyet, preguntant-me si els sabia. Li vaig respondre afirmativament
i això li va agradar perquè, deia, que “avui
dia ningú no els sap, els goigs…”. Ho deia amb
recança mig religiosa mig cultural, perquè el professor
Comas era així, d’una sola peça.
El vaig veure per darrera vegada un vespre d’hivern,
caminant pel carrer de la Palla, potser sortint del cau d’algun
llibreter de vell. Em va preguntar si encara era bibliotecària.
Vam parlar breument i va marxar amb passa apressada. El vaig trobar
trist i taciturn. Va morir al cap de poques setmanes. “A quin
destí de
tristesa és abocat el cor de l’home!”. .
Col·laboracions
de membres de l'IEC als mitjans de comunicació
Temps
de cada dia', de Joan Triadú
Avui, 22 de març
de 2007
Carta
a Miquel Pueyo (i 2), de Joan
Solà
Avui,
22 de març de 2007
El
circ,
de Josep
Maria Terricabras
El Temps, 21 de març
de 2007
Espinàs
injubilable, de Joan F. Mira
El Temps,
21 de març de 2007
Sobre
la bilateralitat, de Josep Maria
Puig-Salellas
El
Periódico de Catalunya, 21 de març de
2007
Contra
el decret de la tercera hora, de Josep
Maria Terricabras
El
Periódico de Catalunya, 21 de març de
2007
El
camí de l'irlandès, de Josep
Gifreu
Avui, 16 de març de
2007
La
nova frontera del català, de Josep
Gifreu
El Punt, 15 de març de
2007
Carta
a Miquel Pueyo, de Joan
Solà
Avui,
15 de març de 2007
Weber
i la nació, de Joan
F. Mira
El Temps, 13 de març de 2007
El
dret, la moral i les sentències, de Josep
Maria Terricabras
El
Periódico de Catalunya, 14 de març de
2007
Un
país invisible, de Joan
F. Mira
Avui,
10 de març de 2007
Entrevistes
a membres i socis de les filials de l'IEC als mitjans de comunicació
Entrevista
a Andreu Mas-Colell
"Amb el Prat no ens cal cap tipus de paternalisme"
Avui, 21 de març de 2007
Entrevista
a Romà Escalas
"Hemos creado una museografía muy moderna"
Expansión, 16 de març de 2007
|