El Butlletí de l'IEC

Massot, Casassas i González-Agàpito presenten el segon volum de la Història de l'Institut d'Estudis Catalans, dirigida per Albert Balcells

El president de l'IEC, Salvador Giner, tancà amb una afirmació contundent, plena d'optimisme, però també de compromís, la presentació del segon volum de la Història de l'Institut d'Estudis Catalans: «Tenim l'esdevenidor tan present com el nostre passat». En l'obertura de l'acte, que va omplir la Sala Prat de la Riba de l'IEC, el 5 de març passat al vespre, el mateix Giner va felicitar el director i curador de l'obra, l'historiador Albert Balcells, membre de l'Institut i expresident de la Secció Històrico-Arqueològica, i els també historiadors, Santiago Izquierdo (Barcelona, 1968) i Enric Pujol (Figueres, 1960), que són coredactors del llibre.

La Història de l'Institut d'Estudis Catalans. De 1942 als temps recents –aquest és el títol complet de l'obra– va ser analitzada i presentada per tres membres més de l'acadèmia nacional catalana: Josep Massot, de la Secció Històrico-Arqueològica (SHA); Oriol Casassas, de la Secció de Ciències Biològiques (SECCB), i Josep González-Agàpito de la Secció de Filosofia i Ciències i Socials (SFCS). [Podeu consultar les intervencions íntegres mitjançant els enllaços corresponents al final d'aquest text]. L'edició del segon volum era un dels compromisos del programa d'actes del Centenari de l'IEC i, com en el primer volum, publicat l'any 2002, ha estat feta conjuntament per l'IEC i l'Editorial Afers, de València.

El romanista Josep Massot, actual secretari de la SHA de l'IEC, va destacar el primer dels tres capítols d'aquest segon volum de la Història de l'IEC, titulat «Els primers decennis sota el règim franquista (1943-1961)», en el qual els autors «han reeixit d'una manera molt especial» en «la dificultat d'escollir entre el nombrosíssim material al qual han tingut accés».

D'aquest període, Massot destaca «la personalitat forta i dominant del secretari general de l'Institut des del 1942 [Ramon Aramon], que, amb la seva tossuderia i la seva indefallent voluntat de servei a la causa perduda del catalanisme i de l'Institut, [...] va aconseguir [...] que una institució bandejada i malvista per les autoritats continués tenint una presència clandestina o semiclandestina a l'interior i a l'exterior de Catalunya». Josep Massot també constata que els autors «posen en relleu, amb tota la raó, que Ramon Aramon i Serra – "el senyor Aramon", com li dèiem habitualment, o "el RAIS", com algú l'anomenava a causa de la manera com signava els articles de la Gran enciclopèdia catalana– va acumular un poder que mai no havia tingut ningú més a l'Institut», un fet imposat «per la força de les circumstàncies». I recorda la intervenció decisiva d'Aramon en la represa dels Estudis Universitaris Catalans, «que permeteren incorporar a la cultura catalana estudiants d'una Universitat desballestada i castellanitzada».

Josep Massot va subratllar altres aportacions de l'obra, com la referència «a les excel·lents relacions entre l'Institut d'Estudis Catalans i l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, que alguns historiadors de relleu han considerat –sense prou coneixement de causa– un cau de franquisme», però que va acollir reunions de la Societat Catalana d'Estudis Històrics i on «s'hi concentraren un bon nombre de membres de l'Institut: Agustí Duran i Sanpere, Lluís Faraudo, Josep M. López i Picó, Joaquim Carreras i Artau, Ramon d'Abadal, Jordi Rubió, Ferran Soldevila, Jaume Vicens Vives i Miquel Coll i Alentorn».

Del tercer període historiat (1978-1989), Massot va recordar les dificultats per a retrobar una «sintonia» adequada amb el Govern de la Generalitat de Catalunya –i en particular amb el Departament de Cultura, amb Max Cahner al capdavant–, per tal que ajudés a superar els greus problemes econòmics que patia l'acadèmia catalana.

Oriol Casassas, metge, pediatra i especialitzat en sociomedicina, va iniciar la intervenció amb un record emocionat a Josep Laporte, president de l'IEC des del 2002 fins al febrer del 2005, que va morir sobtadament, al qual «li hauria complagut veure acabat aquest segon volum de la Història de l'IEC». Casassas va destacar que l'obra de Balcells i els seus col·laboradors «no és un llibre: és una simfonia, però una simfonia clàssica, a l'estil de Haydn o de Mozart; amb els quatre temps».

El primer moviment, referit als primers decennis sota el franquisme, «és fosc, de penombra, gairebé negre», però també, com recorden els autors, l'època en què l'Institut «aviat va convertir-se en un punt de referència ineludible de la resistència cultural al franquisme». Eren moments amb «només una tenuíssima llum», quan «la fidelitat donà lloc al coratge, i el coratge encengué una vacil·lant esperança», en uns anys, els quaranta, que «foren per a la cultura i la llengua catalanes els de la lluita per la mera supervivència». Fou expressió d'aquesta decidida voluntat de supervivència «la primera reunió [de l'IEC] de després de la Guerra, celebrada el 15 de maig de 1942», amb Puig i Cadafalch –amb setanta-cinc anys–, López Picó –amb cinquanta-sis– i Eduard Fontserè –amb setanta-dos–, i amb un jove Ramon Aramon –amb trenta-cinc– «que en fou el catalitzador».

El període del 1962 al 1977, el segon moviment d'aquesta peculiar simfonia, se centra en els anys en què el règim, «per la conveniència d'aparèixer als ulls de l'exterior menys dictatorial, ha hagut d'anar cedint una parcel·la rere l'altra i l'Institut, sense haver assolit la normalitat, és una institució que ja no viu a la defensiva», amb un increment del nombre de membres, publicacions i activitats de les filials, fins a aconseguir, novament, el reconeixement oficial, amb el Reial decret del 1976. Casassas aplica la referència del tercer moviment al tercer capítol de l'obra, que es tanca l'any 1989, un punt final que «és un més dels bons encerts dels autors», i deixa el finale maestoso propi del quart moviment per a la cloenda del llibre, un text «curt però ple de bons suggeriments i propòsits estimulants».

Tanmateix, Oriol Casassas va formular dues objeccions a l'obra o, per dir-ho amb les seves paraules, «dos potser». Una, l'excés de citacions a Ferran Soldevila en parlar dels primers decennis sota el franquisme, «com si d'aquesta època només hi hagués hagut un testimoni», ja que «en un total de cent deu pàgines apareix quaranta-cinc vegades». L'altre «potser» és anomenat per Casassas «la guerra de la viuda», referida al tractament que mereix el litigi motivat per la proposta de Joan Coromines d'admetre, no de substituir, els mots «viuda», «pendre» i «racó». Coromines, recorda Casassas, «és autor, com a lingüista, d'una obra immensa, única, la de més gran magnitud d'entre les de tots els membres que al llarg de cent anys han integrat la Secció Filològica, però, ultra això, fou un més que notable especialista en desqualificacions que propinava sense embuts, sense cap atenuant».

El segon volum de la Història de l'IEC no és de la mena de «cròniques panegíriques» que sovint elaboren sobre si mateixes moltes entitats i corporacions, sinó que, fins i tot formalment, «és un llibre més d'una col·lecció de recerca històrica: el número setanta-dos de les "Memòries de la Secció Històrico-Arqueològica"». Així va iniciar la seva intervenció el pedagog Josep González-Agàpito, segons el qual, «aquest no és un llibre dels anomenats històries de Diputació, ni és una obra autocomplaent».

Aquesta monografia «ens permet copsar l'ofec en què va sumir la dictadura franquista l'Institut d'Estudis Catalans dins la política de genocidi cultural a què sotmeté la cultura catalana, especialment, en el marc del Principat. I, tanmateix, com fou determinant la resposta de la nostra societat civil per a la supervivència de la nostra acadèmia, malgrat les estretors i dificultats de la postguerra, i el desencís i la crisi que significà la consolidació del franquisme gràcies al decidit ajut dels Estats Units i la guerra freda». González-Agàpito també va destacar la referència de l'obra a «la tasca dels membres de l'Institut que des de l'exili interior no renunciaren a mantenir els treballs i la presència de la corporació acadèmica com a senyal de la pervivència de la nostra cultura».

D'aquest segon volum de la Història de l'IEC, González-Agàpito en va mencionar algunes planes «especialment suggerents», com ara les dedicades a «la complexa relació de l'Institut amb el Consejo de Investigaciones Científicas, refundació franquista de la Junta para Ampliación de Estudios e Investigaciones Científicas fundada també fa cent anys, el 1907», o les referides «al teixit de gestions a la percaça del reconeixement legal i la devolució de la nostra seu, tot mirant, malgrat les dificultats econòmiques, de preservar la pròpia identitat i evitar la submissió a un organisme provincial franquista».

Finalment, en relació amb la restitució definitiva de la legalitat de l'IEC i el seu àmbit de competència «en tots els territoris de llengua i cultura catalanes», efectuada l'any 1976 per Reial decret, González-Agàpito comentà que «fou una sort que això passés en la primera etapa de la transició, tenint en compte com ha evolucionat la jurisprudència del Tribunal Constitucional, que ha anat desfent molts avenços».

Albert Balcells agraí les aportacions i els comentaris dels membres que van intervenir en la presentació i va destacar la tasca dels dos historiadors coredactors de l'obra. A més, va explicar que el període posterior al 1989 és tractat en el llibre com a cloenda, «per manca de perspectiva històrica» i perquè «temps vindrà per a reprendre la tasca i redactar el tercer volum».

El director de la Història de l'IEC creu que, «malgrat les gairebé vuit-centes planes atapeïdes dels dos volums del nostre llibre, la tasca només ha començat». A parer seu, «s'han de portar a terme publicacions complementàries, com ara l'edició de tots els discursos de la festa anual i de les festes inaugurals de curs, que tracten temes molt diversos i que resten totalment inèdits per al període franquista. Cal historiar els Estudis Universitaris Catalans i tot el que n'ha derivat, des dels anys seixanta, en forma de cursos d'estiu de cultura catalana per a estrangers. Nosaltres hem fet l'estudi de les publicacions de l'Institut amb criteris bibliomètrics, però caldria aprofundir críticament en el lloc que ocupen en l'evolució dels diversos camps del coneixement. Cal continuar, i potser intensificar, el ritme d'aquesta sèrie tan interessant de semblances biogràfiques que anem fent entre molts. Cal que disposem de més monografies sobre les societats filials com la que Camarasa va publicar sobre la Institució Catalana d'Història Natural...».

Balcells va cloure les seves paraules amb un lema aplaudit amb entusiasme pels assistents: «Llarga vida a l'Institut en el primer centenari!»