El Butlletí de l'IEC

Albert Balcells (Barcelona, 1940) és catedràtic d'Història Contemporània de la Universitat Autònoma de Barcelona. Entre molts altres llibres, ha publicat El problema agrari a Catalunya. La qüestió rabassaire, 1880-1936; Crisis económica y agitación social en Catalunya, 1930-1936; Història dels Països Catalans; Les eleccions generals a Catalunya, 1901-1923; Catalan Nationalism. Past and present; La Mancomunitat de Catalunya i l'autonomia; Obra completa d'Enric Prat de la Riba; Miquel Coll i Alentorn. Historiografia i democràcia (1904-1990); etc. També és autor de la Història de l’Institut d’Estudis Catalans, 1907-1942, escrit amb Enric Pujol, i de la Història de l'Institut d'Estudis Catalans, Del 1942 als temps recents, coredactat amb Pujol i Santiago Izquierdo. Ha estat vicedegà del Col·legi Oficial de Doctors i Llicenciats en Filosofia i Lletres i en Ciències de Catalunya i president de la Secció Històrico-Arqueològica (1998-2006).

Suposo que encabir en cinc-centes pàgines la història de quasi cinquanta anys de l'IEC és una tasca complicada. Com ha estat el procés d'elaboració del llibre entre els tres autors?

Ha estat un procés relativament fàcil en el cas del segon volum, perquè Enric Pujol ja havia escrit amb mi el primer, i Santiago Izquierdo, autor de diverses monografies d'història, es va posar al corrent molt aviat.

Com s'han establert les prioritats pel que fa a la importància dels temes que s'hi tracten?

Un cop estructurats els períodes històrics tenint en compte els esdeveniments que significaven una nova etapa, els diferents apartats segueixen els diversos grans temes: relacions amb les autoritats polítiques, finançament, relacions exteriors, evolució del conjunt i de cada una de les seccions de l'IEC amb les publicacions i les societats filials. L'historiador selecciona els fets transcendentals de cada moment, d'acord amb el fil conductor que té fins al present, però també en relació amb les opcions descartades o frustrades però que també eren possibles.

Quins han estat, des del seu punt de vista, els moments més decisius en el període tractat en aquest segon volum?

La refundació, el 1942, a la clandestinitat; el mecenatge insuficient però decisiu de l'Agrupació Cultural Minerva; la recuperació de les publicacions i els premis, el 1947; la protecció d'Òmnium Cultural des del 1962; la reforma dels Estatuts i la nova Secció de Filosofia i Ciències Socials, el 1968; el decret de reconeixement oficial al BOE, el novembre del 1976, juntament amb la recuperació de la Casa de Convalescència, el juliol del 1977; l'ampliació amb la figura dels membres agregats, a partir del 1978; la reforma dels Estatuts i l'increment de la subvenció de la Generalitat, del 1988-1989; la publicació del DIEC, el 1995, i la rehabilitació i ampliació dels locals a finals de segle. Deixo de banda les publicacions que han estat una fita en la contribució de l'IEC a la cultura catalana, perquè aquí no tinc espai i no vull tenir oblits que resultarien injustos.

Quina ha estat la base documental per a elaborar aquesta obra? S'ha entrevistat els protagonistes d'alguns dels fets que es comenten o s'hi ha mantingut converses?

L'Arxiu de l'IEC és riquíssim, malgrat que resten parts que encara no s'han catalogat. Els llibres d'actes dels plenaris, de les seccions i del Consell Permanent --a partir dels anys vuitanta en el darrer cas-- subministren molta informació, així com la correspondència de la Secretaria General. També s'ha trobat documentació a l'Arxiu de la Diputació de Barcelona i al de Tarradellas a Poblet. Per desgràcia, no hem arribat a temps per a poder entrevistar alguns dels protagonistes, però sí que hem pogut llegir entrevistes que havien concedit i informes i discursos en què afloren opinions no sempre protocol·làries i, a vegades, reveladores.

No hi ha història sense interpretació. Si es tractés de fer la crònica oficial, ja tenim les memòries del secretari general i les memòries editades per l'IEC des de finals dels anys vuitanta. En la mesura que hi ha interpretació, pot ser discutible, encara que sempre ha de ser raonada, coherent i contextualitzada. L'IEC és un microcosmos per mitjà del qual es pot examinar la trajectòria de la cultura erudita catalana, i aquest segon volum dur a terme aquesta tasca al llarg de més de mig segle.

Quins fets o personatges i quines situacions l'han sorprès més després d'haver-se documentat per a fer el llibre?

Resulten altament atractives les figures de Ramon Aramon i Joan Coromines, amb punts de vista coincidents i alhora antagònics. De sorpreses pròpiament dites no n'hem tingut. Altres figures molt interessants, entre els desapareguts, són Jordi Rubió, Alsina i Bofill i Enric Casassas. Els seus encerts i limitacions com a dirigents són analitzats, però sense exagerar la importància dels dirigents concrets. La història d'una institució com aquesta és una història coral. Sorprèn que per a la Diputació de Barcelona la relació amb l'Institut fos sempre una qüestió pendent i mai resolta sota el franquisme. També xoquen les dificultats per a trobar el lloc adequat a partir de la transició democràtica.

Com definiria vostè el camí que ha hagut de recórrer l'IEC en l'etapa que abasta el segon volum?

De la marginació pel franquisme a la normalització en una Catalunya autònoma i democràtica, o, també, de la cultura resistencial a la plena responsabilitat social dins la xarxa actual de la recerca.

Creu que l'IEC ja ha assolit la normalitat total que es començava a entreveure en els anys 1962-1977?

La normalitat total, no, però s'hi va acostant. Encara que no pot ser una excusa per a eludir la pròpia responsabilitat, cal recordar que la cultura catalana tampoc no es trobà en una situació de normalitat, per més que molts vulguin creure que sí.

S'ha plantejat la possibilitat de fer un tercer volum, o això ja es feina que s'ha de deixar per a més endavant?

Caldrà un tercer volum. El període posterior al 1989 és tractat en la cloenda de manera massa sintètica, i amb més opinió que informació. Caldrà esperar tenir una mica més de perspectiva històrica per a distingir allò que té transcendència d'allò que només és anecdòtic. Serà una grossa feina, perquè la documentació es decuplica, i la complexitat de la institució, que s'amplia constantment, no la facilitarà. Encara no ha arribat el moment de posar-s'hi. Ja arribarà.