Finestra oberta |
|||||||
Articles i entrevistes
Un simposi per a l’artista modern
Vinyet Panyella, escriptora
Fins el moment present, la personalitat i l'obra de Rusiñol han estat objecte de dues trobades d'experts. La primera va ser el 1993, organitzada pel Centre d'Estudis Catalans de la Universitat de la Sorbona. Catorze anys més tard, i amb motiu d'aquest Any Rusiñol, la Sociedad Estatal de Commemoraciones Culturales ha organitzat el simposi que, dirigit per Daniel Giralt-Miracle, ha tingut lloc el proppassat cap de setmana. “Santiago Rusiñol, arquetip de l'artista modern” ha comptat amb aproximacions, concrecions i aportacions que faran que, a partir d'ara, la imatge de Rusiñol sigui més rica en matisos i en punts de mira. Joaquim Molas, Josep de C. Laplana, Antoni Serra Ramoneda, Margarida Casacuberta, Isabel Coll, Josep M.Casasús, Francesc Fontbona, Javier González de Durana, Juan Manuel Bonet, Baltasar Porcel, Gijs van Hensbergen, Eliseu Trenc-Ballester i l'autora d'aquesta columna, en qualitat de biògrafa de l'artista, han estat els experts que al llarg de tres dies han exposat idees, estudis i assaigs sobre l'artista modern.
Carta a un Lector
Manuel Serrat Crespo, escriptor i traductor
Benvolgut amic, Disculpeu que us escrigui sense conèixer-vos, però tinc la pretensió que, lector com jo, el tema del qual desitjo parlar-vos us interessi. M'atreviré, així d'entrada, a fer-vos una pregunta la resposta de la qual serà –ja ho sé, ja ho sé–, inevitablement, falsa. Digueu-me, doncs: qui va escriure allò de «Ser o no ser, aquesta és la qüestió»? I ja em sembla endevinar el vostre somriure de suficiència: «William Shakespeare, és clar, el conegudíssim monòleg de Hamlet, tampoc no n'hi havia per a tant.» I no. Ho veieu? L'admirat Shakespeare mai no va escriure aquesta frase, el nom del primer autor de la qual ignorem per complet –com a mínim jo–, tot i ser, sense cap mena de dubte, una de les més conegudes, i repetides, de la literatura en llengua castellana. Sí, és clar, aquí rau la dificultat: el bo de William Shakespeare escrivia en anglès, i nosaltres –com a mínim jo– hem llegit, de fet, el que va escriure un desconegut traductor literari que, molt probablement, estimava apassionadament la literatura i sobrevivia, a empentes i rodolons, amb l'escassa retribució que la feina i la inspiració li reportaven. Doncs bé, amic meu, creieu-me, avui les coses continuen igual, o potser han empitjorat. Després de quaranta anys de professió, després d'haver canviat en un munt de llibres (més de cinc-cents) la pell de les paraules, estic convençut que les coses no seran diferents fins que ho vulgueu, fins que ho decidiu. No, si us plau, no us enfadeu amb mi! No pretenc, ni de bon tros, ficar-vos en un embolic que no em correspon, però em temo que la situació és aquesta. Escolteu-me, intentaré convèncer-vos, donant per fet que coneixeu molt bé la mísera paga que rep un traductor literari (ja ens n'hem lamentat tant!), que teniu a les mans l'únic mitjà que existeix per a aconseguir que les coses comencin a millorar una mica, només una mica; i amb això ja n'hi haurà prou. Escolteu-me, doncs: quan aneu a comprar aquell llibre que us interessa, aquella obra d'un autor australià o congolès del qual us han parlat tan bé o que potser coneixeu perquè n'heu llegit algun llibre, recordeu, abans de comprar-lo, que William Shakespeare mai no va escriure el «Ser o no ser» en qüestió, procureu esbrinar qui ha traduït al castellà (o al català, o al gallec...) el text que teniu ara a les mans i intenteu obtenir certes garanties de fidelitat – és clar!– però també de qualitat literària. No és tan difícil, creieu-me. Alguns detalls són reveladors i us informaran de la importància que l'editor concedeix a la qualitat de les traduccions que publica; el nom del traductor a la coberta, per exemple, és un indici fiable que ens trobem davant un editor curós i un professional de cert prestigi. Fugiu, en canvi, dels llibres que releguen els traductors als llimbs de la pàgina de crèdits (com més petita sigui la lletra, més revelador és el senyal) o, encara amb més raó, d'aquells que ni tan sols n'esmenten l'existència o n'oculten la identitat rere unes síl·labes irrellevants. Potser, d'aquesta manera –de mica en mica, ja ho sé–, aconseguirem implantar, en el camp editorial i, en conseqüència, en el «producte literari» (quin horror!) que se'ns ofereix com a lectors, una cultura de la traducció que impliqui una exigència de qualitat cada cop més necessària. Potser, d'aquesta manera, aconseguirem que certes barbaritats (qui no en coneix alguna?) afectin directament els resultats d'algun desaprensiu disfressat d'editor; i, llavors –la pela és la pela–, les coses hauran començat a canviar. Ho veieu, benvolgut amic? La cosa està a les vostre mans... Cal que comencem a exigir traduccions de qualitat suficient, perquè això beneficiarà, sense cap mena de dubte, els bons traductors, i evitarà, a més, que, com a lectors, ens segueixin donant gat per hare. Salutacions,
Col·laboracions de membres de l'IEC als mitjans de comunicació L'
'efecte tortilla', de Pere Puigdomènech Jordi
Sardanedas, llaurador de la paraula,
de Joan Martí i Castell A
París no em banyava, de Joan Solà La
comissió de la veritat de València, de Josep-Maria
Terricabras Catalans,
europeus, 1, de Joan F. Mira Les
faules creacionistes apleguen a Europa, de Juli
Peretó El
apagón, de Josep
Enric Llebot Un
lloc a Europa, potser, de de Joan
F. Mira TV3,
llums i ombres, de Josep
Gifreu
|
|||||||
