ESCALARRE, Sant Martí

Renom: no se’n coneix
Municipi
: La Guingueta d’Àneu
Agregat o lloc
: Escalarre
Comarca
: Pallars Sobirà
Època
: segle XI-XIII
Acta de consagració
: No se’n coneix
Categoria eclesiàstica
: Parròquia
Bisbat
: Urgell  

Coordenades: Longitud 01º 08’ 19’’ ; latitud 42º 37’ 00’’
Coordenades UTM
: 3475  47199

Notícies històriques

La primera menció documental del lloc d’Escalarre és de finals del segle ix, en què el comte Ramon de Pallars retornà uns alous al monestir de Gerri, un dels quals era situat en aquesta vila. 
L’any 1090 el comte Artau II i la seva esposa Eslonça i d’altres familiars atorgaren un excusatum al cenobi de Gerri, per a «Martinum Oriol, de Escalarr»
En el capbreu de la comanda de Susterris, de 1378, s’esmenta que aquesta posseïa tres homes, dos albergs i una terra a Escalarre. 
Per dissort, no coneixem cap notícia documental referent a la parròquia d’Escalarre fins al segle xiv, si bé l’estructura de l’edificació demostra que ja existia el segle xi
En els censos del segle xvi, consten nou focs l’any 1553 i trenta l’any 1595. Segons Pascual Madoz, a la primera meitat del segle xix, hi havia disset cases, cadascuna habitada per una família, i un total de cent habitants.

Descripció de l’edifici

Les restes que actualment podem estudiar de la transformada església de Sant Martí d’Escalarre tenen una estructura complexa que defuig de les tipologies planimètriques que hom ha pogut constatar en les edificacions romàniques d’aquesta vall.

Vista del conjunt des del sud


L’estructura del temple ens mostra dues plantes diferenciades exteriorment per la seva llargada. Pensem que la nau més primitiva de l’església correspondria a la que ara ocupa tot l’espai de tramuntana. Aquesta, en origen, seria d’una sola nau amb absis semicircular a la capçalera, orientat vers llevant. El presbiteri té dues finestres ubicades la central a l’est i corresponent a l’eix de simetria de l’església i una altra oberta al nord. L’espai entre l’absis i la nau està separat per un arc triomfal. Com a la majoria de les esglésies romàniques la capçalera es cobreix amb volta de quart d’esfera, mentre que la nau ho fa amb volta de canó. La porta originària d’aquesta església, per la seva estructura i dimensions, l’hauríem de situar en la part meridional. Resten, en aquest sector de l’església, alguns trams de paviment de còdols amb disseny geomètric, el qual dibuixa flors de sis pètals inscrites en un cercle. Aquests testimonis, emperò, els podem trobar des d’inicis del món romànic fins al segle xvi. No obstant, l’observació dels que aquí es conserven, no ens permet descartar la possibilitat que aquests fossin del període altmedieval.

Detall de l'absis nord, ornat amb arquets cecs i lesenes


L’exterior de l’absis d’aquesta nau està ornat amb l’element de arcuacions i lesenes, que determinen l’estil llombard que en principi, permet ubicar l’edifici en una cronologia del segle xi. L’estat actual d’aquesta zona de la construcció és força precari. Les finestres són tapiades i pràcticament soterrades pel terreny, la qual cosa dificulta l’observació de les proporcions d’alçada d’aquesta zona de l’edifici. Sota el ràfec de la coberta, hom veu una sèrie de petits carreus disposats amb un clar sentit plàstic, als quals el mestre d’obres no sabé donar-los una tipologia decorativa que ens permeti classificar-los dins un repertori ornamental conegut.
En l’estudi del parament d’aquesta construcció de la part de tramuntana, hom hi observa un aparell treballat amb carreus irregulars de pedra granítica combinada amb altres lloses de llicorella, disposats en sentit horitzontal. En els arcs de les finestres i en les arcuacions llombardes hom ha emprat la pedra tosca.
El segon edifici, situat a la part meridional del primer, segueix l’orientació de l’anterior. És d’una sola nau, de mesures més àmplies, capçada a llevant per un absis semicircular. El presbiteri es cobreix amb volta de quart d’esfera apuntada mentre que la nau ho fa amb volta de creueria.
Els punts de llum d’aquest segon edifici apareixen a l’absis, un orientat a l’est i l’altre al sud.
No creiem agoserat pensar que en el decurs del segle xiii, fou el moment en què l’església de Sant Martí d’Escalarre tingué la necessitat d’ampliar la capacitat del temple. Aquesta hipòtesi es verifica pel canvi ornamental que s’observa en el parament exterior dels absis. Mentre que el del nord és decorat amb tipologia llombarda, l’altre és llis.
Si hom inicia la lectura d’aquest edifici des de l’interior, copsa fàcilment les profundes transformacions que hem apuntat a l’inici d’aquest estudi. Malauradament el cos que considerem primitiu fou dividit en tres trams, convertint-se en dues capelles laterals i donant a la zona de l’absis la funció de sagristia. En el mur meridional del conjunt hom hi observa dues obertures una de les quals té clarament la funció de capella per les seves dimensions, amb una finestra en el mur de llevant. L’altra, més a prop de ponent, és de profunditat molt més reduïda.
La problemàtica d’aquesta edificació no fineix en tot allò que acabem de comentar, resta encara un element que suggereix altres possibilitats. Ens referim a la porta ornamentada, que actualment presideix el mur de ponent de l’edificació. La seva estructura, seria lògica si considerem que aquest edifici fos d’un sol moment de construcció, però si acceptem la hipòtesi que la nau nord és d’un moment anterior, per què no pensar que aquesta portalada decorada, en el decurs del segle xiii, moment d’edificació de la nau afegida, es reaprofità i passar a presidir l’entrada principal de l’edifici.
Sobre el mur de ponent hom troba un campanar d’espadanya d’època moderna. La visió volumètrica d’aquest edifici des de la seva vessant meridional resulta interessant pels diferents cossos formats per la nau, el cos preabsidal i l’absis, que atorga cert caràcter a l’edifici. 
Creiem que la lectura que hem fet d’aquest edifici, amb les circumstàncies actuals de conservació, és l’apropiada, tenint present l’exemple d’altres edificis amb naus juxtaposades com és el cas de Sant Vicenç d’Espinelves (Osona).
Atès els precedents d’edifics basilicals de tres naus en la mateixa vall, no descartem, que en origen fos planificada com a tal. Aquesta suposició no podrà ésser demostrada si no es duen a terme prospeccions arqueològiques a la zona meridional. Tot i així, tal vegada fou un projecte que mai s’executà. Si les prospeccions arqueològuiques donessin la raó a una planta basilical, la mesura de la nau nord de l’església, ens donaria un perfil planimètric semblant a la tipologia de l’església de Santa Cecília de Montserrat (Marganell, Bages).
No podem concloure aquest estudi sense definir i situar la cronologia d’aquesta edificació. Analitzades les característiques d’ambdós cossos que actualment es poden estudiar hom creu que el corresponent al mur de tramuntana caldria datar-lo al segle xi-xii i el situat a la part meridional, la seva erecció caldria ubicar-la plenament en el segle xiii.

Portada

La porta de Sant Martí d’Escalarre correspon a la tipologia de dos arcs degradats amb arc a sobre decorat. Els arcs descansen directament sobre el podi sense capitells. La part on se centra la decoració és en la projecció de l’arc de mig punt que circumda l’entrada. El seu repertori ornamental, senzill, segueix els models emprats en totes aquelles esglésies en què hom hi ha trobat elements esculturats. En el repertori combina la sexifolia de sis puntes en relleu amb fragments de cilindre llisos. L’únic element antropomòrfic que hom hi constata, apareix distribuit als salmers i a la clau de l’arc. Aquestes figures són esculpides en uns elements quasi quadrangulars i els rostres hi són representats de forma esquemàtica i totalment convencional. L’estètica d’aquesta porta s’apropa a la que ja hem comentat de Sant Martí de Borén, si bé l’element ornamental de flors de sis pètals combinades amb semicilindres és comú a totes les portes decorades de la vall d’Àneu.

Detall de la porta ornada.


A la vertical de la porta hi ha una fornícula en arc de mig punt, i presidint-la, trobem un petit cap esculturat de característiques similars a les que hem descrit.
L’estil i les característiques d’aquesta porta ens duen a pensar que es tracta de l’obra d’un taller local, de factura molt arcaïtzant, que cal situar a l’entorn del segle xii.

Pica baptismal

Per a més informació sobre aquest edifici, contacteu amb el Centre d'Art Romànic Català (ARCAT).

Estat actual

Església conservada modificada.

Bibliografia

Per a més informació sobre aquest edifici, contacteu amb el Centre d'Art Romànic Català (ARCAT).