ISAVARRE, Sant Llorenç

Renom: No se’n coneix
Municipi
: Alt Àneu
Agregat o lloc
: Isavarre
Comarca
: Pallars Sobirà
Època: segle XII
Acta de consagració
: No se’n coneix
Categoria eclesiàstica
: Parròquia
Bisbat
: Urgell  

Coordenades: Longitud 01º 05’ 59’’ ; latitud 42º 39’ 05’’
Coordenades UTM
: 3445  47238

Notícies històriques

La primera menció documental del lloc d’Isavarre, el qual no apareix a l’acta de consagració de la Seu d’Urgell, és de l’any 1064, en què els comtes de Pallars, Artau I i Ramon V, signaren una convinença per la qual la vila passà al Pallars Sobirà. L’any 1090, el comte Artau II i la seva muller Eslonça, amb el seu germà Ot, donaren un excusatum a cadascuna de les viles comtals d’Àneu. En aquest document s’hi esmenta un tal Isarn Et, d’Isavare. El mateix any 1090 és esmentat el lloc Isaves en una convinença que els homes de les valls d’Àneu fan al comte Artau II sobre els plets de les viles d’Àneu. D’aquests documents podem extreure’n que Isavarre era una vila comtal.
El lloc d’Isavarre estava vinculat al monestir de Gerri, per tal com l’any 1244 el comte Roger II donà al cenobi un cens de dos sous morlanesos que li pagava cadascun dels masos que tenia a les viles d’Alós, Borén i Isavarre. Aquesta situació perdurà fins l’any 1335, en què l’abat Ramon de Gerri afranquí els habitants d’aquestes tres viles a canvi de sis mil sous barcelonins. L’any 1338 el capbreu de la cambreria de Gerri cobrava cinc sous a vint-i-cinc cases d’Isavarre com a quèsties. L’any 1368 l’abat de Gerri, cedeix al comte Hug Roger II, el lloc d’Isavarre.
L’any 1553 hi havia set focs que augmenten de manera extraordinària en tentra-dos anys, quan el 1595 n’hi havia vint-i-dos. A inicis del segle xix, segons Pascual Madoz, es van censar vint-i-dues cases, però només quinze veïns. Aquest augment demogràfic no va incidir de manera destacada en l’estructura de l’edifici romànic.

Descripció de l’edifici

En origen l’església de Sant Llorenç d’Isavarre era un edifici amb absis semicircular orientat a llevant, d’una sola nau, coberta amb volta de canó i reforçada per tres arcs doblers. Al punt d’incisió de l’arrencada de la nau, hom hi observa una senzilla cornisa bisellada ornada amb diferents elements escultòrics.
En el decurs de la seva història, la planimetria original ha estat molt transformada. Se li afegiren cinc capelles, dues al mur de tramuntana, dues al de migjorn i una altra al de ponent, a més d’un campanar de planta quadrada i cúspide piramidal situat a l’alçada de l’absis. La part baixa d’aquest cos actualment té funcions de sagristia.

Vista del conjunt des del nord


La porta s’obre en el mur sud i correspon al tipus d’arcs degradats amb arquivoltes. Hom regruixí aquest mur de manera que l’accés a l’església queda inscrit sota una mena de porxo. Aquesta paret addicional tapa, per l’exterior, una finestra d’arc de mig punt i de doble esqueixada tan sols visible interiorment. A l’absis hi havia, originàriament, tres finestres de doble esplandit, d’arc monolític treballat a l’interior d’un carreu de licorella, de les quals només s’ha deixat practicable la del costat sud. La resta d’obertures de l’església corresponen a períodes posteriors.

Vista de l'absis des del nord


Les façanes, molt alterades per les refaccions, no presenten cap tipus d’ornamentació, a excepció d’un gran nombre de mènsules esculpides escampades per la façana sud i per sota del ràfec de l’absis. Les parts més ben conservades de l’edifici corresponen al presbiteri i a alguns trams del murs de migdia i tramuntana, en què les construccions modernes que emmascaren l’edifici original encara deixen entreveure un aparell de carreu de granit, molt ben treballat i disposat en filades molt ordenades, que palesa una tècnica constructiva força acurada. Aquest tipus de parament, així com la tipologia arquitectònica i decorativa d’aquest edifici, fan de Sant Llorenç d’Isavarre una construcció plenament integrada en les formes del romànic del segle xii i emparentada amb la propera església de Sant Andreu de València d’Àneu. Tanmateix, una finestra gòtica situada al mur sud demostra que l’edifici ja sofrí modificacions durant el segle xiv. 

Portada

L’entrada, situada en el mur sud, s’obre a l’interior d’una mena de porxo. Correspon al tipus d’arcs degradats amb arquivoltes. En el primer arc degradat si combinen dovelles decorades amb motius de flors de sis pètals en relleu inscrites en cercles amb d’altres que tenen fragments de cilindres llisos. El segon arc i l’arquivolta apareixen sense decorar, per bé que mostren restes de pintura de color mangra que ressegueixen els carreus. L’arc que envolta exteriorment la porta presenta un repertori ornamental que correspon al motiu de sexifolia descrit més amunt a la part interior de l’arc i escacat a la part frontal. Dos capitells troncocònics per banda decoren els costats de la porta. Se sostenen sobre sengles columnes de fust llis circular i descansen sobre unes bases de tipus àtic, amb caps als escaires i sexifolies, molt malmeses. La línia d’impostes que recorre damunt els capitells repeteix el mateix tema de flor inscrita en la part interior de l’arc.

Detall de la portada ornamentada


La temàtica que apareix als capitells de la portada retroba els repertoris que hem descrit a Sant Lliser d’Alós d’Isil i Sant Joan d’Isil. Al de la part més exterior es repeteix la representació d’un cap amb una frondosa cabellera. El del cantó esquerre respecte l’espectador ha conservat els trets fisionòmics concretats en ulls petits i rodons, nas ample gran i triangular i una boca dibuixada amb una línia horitzontal. El seu oponent, com a les representacions de les esglésies esmentades, té el cap més petit amb un coll llarg i circular. El seu rostre, per bé que més erosionat, presenta les mateixes característiques descrites a la figura de l’esquerra. Al capitell més proper a la part interior de la porta trobem, a l’aresta, una figura humana que es duu les mans al cap, la qual recorda les representacions estereotipades d’atlans. A banda i banda d’aquest personatge hi ha uns elements força desgastats que podrien interpretar-se com a pinyes. El segon capitell que apareix al cantó dret respecte l’espectador repeteix el tema de dues aus enfrontades bebent d’un recipient. Aquestes són figurades de perfil i disposades lateralment amb el bec i l’ull esculpits. Les potes són molt allargades i tenen la cua enlairada.
Creiem que el contingut simbòlic d’aquests capitells conté un missatge moralitzant similar al que hem descrit per a les esglésies de la vall d’Isil.

Mènsules

Per a més informació sobre aquest edifici, contacteu amb el Centre d'Art Romànic Català (ARCAT).

Pintura mural

Per a més informació sobre aquest edifici, contacteu amb el Centre d'Art Romànic Català (ARCAT).

Pica baptismal

Per a més informació sobre aquest edifici, contacteu amb el Centre d'Art Romànic Català (ARCAT).

Pica d’oli

Per a més informació sobre aquest edifici, contacteu amb el Centre d'Art Romànic Català (ARCAT).

Pica d'oli situada a l'entrada de l'església

Restauracions

Per a més informació sobre aquest edifici, contacteu amb el Centre d'Art Romànic Català (ARCAT).

Estat actual

Església conservada modificada.

Bibliografia

Per a més informació sobre aquest edifici, contacteu amb el Centre d'Art Romànic Català (ARCAT).