SANTA MARIA D'ÀNEU

Renom: no se’n coneix
Municipi
: La Guingueta d’Àneu
Agregat o lloc
: Escalarre
Comarca
: Pallars Sobirà
Època
: segle XI, modificada al segle XVI
Acta de consagració
: No se’n coneix
Categoria eclesiàstica
: deganat de la vall d’Àneu
Bisbat
: Urgell  

Coordenades: Longitud 01º 07’ 44’’ ; latitud 42º 36’ 55’’
Coordenades UTM
: 3467  47201

Notícies històriques

L’església de Santa Maria d’Àneu no ha estat el temple d’una parròquia. No va establir-se en un poblat ni va generar un nucli urbà al seu voltant. Per consegüent, no tingué mai exigències de pastoral d’una feligresia, sinó que fou el centre de l’administració religiosa de la vall d’Àneu. 
No és una canònica en el sentit jurídic del mot, però sí un centre religiós el qual té el seu antecedent en una església tardoromana o visigoda dedicada a santa Deodada. Aquest precedent està documentat a l’acta de consagració de Santa Maria de la Seu d’Urgell, del segle ix: «Anabiensis quoque sancte Marie, que holim vocaverunt locus sancte Deodate, cum eius parrochias». Aquesta aportació documental la podem confirmar en el fet de no trobar en el santoral català medieval i modern una advocació de santa Deodada. En quin moment podia cristianitzar-se la vall d’Àneu a partir de l’església de Santa Deodada? Actualment la documentació de la qual disposem només ens permet d’assenyalar que a la segona meitat del segle ix s’havia realitzat la transformació canònica de Santa Deodada. Ara bé, no seria agosarat pensar que el pas de l’església tardoromana a l’altmedieval fos en el moment de la intervenció dels francs contra la problemàtica adopcionista del bisbe Fèlix d’Urgell (781-799). La realitat com la coneixem avui dia és que en aquesta contrada hi ha una successió no trencada entre darreries del segle viii i començament del segle ix.   
Santa Maria d’Àneu va tenir una funció eclesiàstica que no és jurídicament una canònica, però molt menys un monestir, que no tenia en cap moment obligació de pastoral o de cura d’ànimes. Segurament que l’església de Santa Deodada l’hauríem d’estudiar dins dels esquemes de l’organització eclesiàstica visigoda, que no va tenir continuïtat a Catalunya a partir de la intervenció dels francs. La presència dels comtes de Tolosa fidels executors del pensament de Carlemany no podien permetre la continuïtat tardoromana i visigoda. 
Desconeixem la trajectòria administrativa de Santa Maria d’Àneu durant el període medieval. Això no vol dir que una acurada recerca pogués apropar-nos a aquesta organització canonical tan especial i que en part perdurà fins a inicis del segle xix. Buscar la secularització de Santa Maria d’Àneu l’any 1592, pensem que de moment no ens pot aportar informació sobre l’esquema organitzatiu parroquial de la vall d’Àneu. Aquest tenia unes característiques molt especials que va recollir Pascual Madoz, a la seva obra, d’inicis del segle xix.
Potser el mateix edifici de l’església de Santa Maria d’Àneu ens pot explicar la seva personalitat eclesiàstica. Lluny d’un nucli de població, ha tingut una gran influència en el pensament religiós de la vall d’Àneu. El fet de no existir una edificació per a acollir un grup sacerdotal no significa que no hi hagués una petita comunitat presbiteral reduïda.  

El 30 de març de 1962 fou declarat monument històric artístic.

Descripció de l’edifici

En el seu estat actual de conservació, l’església de Santa Maria d’Àneu és un edifici profundament transformat, el qual divergeix substancialment del seu projecte inicial. Avui dia és un edificació d’una sola nau, capçada a llevant per un absis semicircular, molt més estret que el cos del temple, precedit d’un ample arc triomfal. La nau és dividida en sis trams per cinc grans arcs diafragmàtics de perfil apuntat que sostenen una coberta de fusta a doble vessant. Entre els espais dels arcs hom ha situat capelles als costats de tramuntana i de migjorn.

Vista de l'església des del nord-est

Originàriament, aquest edifici devia haver estat de planta basilical de tres naus. De l’edificació primitiva encara es pot observar el presbiteri central, el qual era acompanyat per sengles absis al nord i al sud. D’aquestes construccions actualment només resta el profund tram presbiteral que obria l’absis nord i l’arrencada exterior del meridionial, en què, fins i tot, s’hi conserva una lesena.

Detall de l'absis major, l'únic conservat.


Hom pensa que part del perímetre actual de l’església també correspon a l’obra original. Al mur interior septentrional s’han conservat quatre pilastres, tres de les quals són esglaonades, que no corresponen amb cap element arquitectònic actual i que, de ben segur, devien suportar la coberta original del temple. També es conserven restes d’una porta paredada al mur meridional, que degué correspondre a l’obra primitiva. Tres finestres de doble esqueixada, integrades en el parament de l’església, i conservades respectivament dues al mur nord i l’altra al mur sud, reforcen la idea de què el perímetre actual de l’església és l’original. Malgrat tot, un canvi brusc de parament, visible en el sector més proper a ponent del mur nord, permet intuir una refacció de l’obra altmedieval. Tanmateix, no podem concloure, sense una excavació arqueològica, si aquesta intervenció suposà una alteració de la longitud de l’església o, per contra, només en significà una modificació.

Vista de l'interior vers llevant


Aquesta prospecció arqueològica hauria de permetre poder discernir quina era la planimetria original de Santa Maria d’Àneu i saber si hi havia edificis adjacents que complissin alguna funció respecte l’església.
El parament  és format per carreuons molt irregulars i còdols, igualats per morter de calç que intenta donar unitat al conjunt. Les façanes són nues d’ornamentació, a excepció de l’absis, decorat per la típica successió d’arquets cecs entre lesenes, amb ritme de dos. Un fragment de banda llombarda, en els vestigis de l’absis sud, permet suposar que els absis laterals també tenien aquest tipus de decoració.
Actualment la porta s’obre al mur de ponent i correspon al període de modificació de l’església en època moderna, tal i com també ho deuen ser els dos campanarets d’espadanya sobreposats que coronen aquesta façana.
Per les restes conservades hom pot concloure que Santa Maria d’Àneu fou una construcció basilical de tres naus, erigida al segle xi, seguint els corrents artístics llombardes i que fou profusament transformada en el decurs dels segle xvi, moment en què se li donà el seu aspecte actual.  

Pintura mural

Per a més informació sobre aquest edifici, contacteu amb el Centre d'Art Romànic Català (ARCAT).

Escultura. Talla

Per a més informació sobre aquest edifici, contacteu amb el Centre d'Art Romànic Català (ARCAT).

Pica beneitera

Per a més informació sobre aquest edifici, contacteu amb el Centre d'Art Romànic Català (ARCAT).

Restauracions

Per a més informació sobre aquest edifici, contacteu amb el Centre d'Art Romànic Català (ARCAT).

Estat actual

Església conservada modificada.

Bibliografia

Per a més informació sobre aquest edifici, contacteu amb el Centre d'Art Romànic Català (ARCAT).