Torna a les notícies
Ester Busquets: «La COVID-19 és un exemple molt intens de la vulnerabilitat de l’ésser humà»
02/03/2021

La Societat Catalana de Filosofia, filial de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), va celebrar el 25 de febrer la xerrada «La filosofia de la cura davant de la crisi de la COVID-19», dins del cicle de tres xerrades virtuals Mirades filosòfiques sobre la COVID-19, per obrir la porta a una reflexió des de les perspectives de la fenomenologia, l’antropologia filosòfica i l’ètica d’aquests difícils temps de pandèmia.

La xerrada, que fou presentada per Conrad Vilanou, president de la Societat Catalana de Filosofia, va anar a càrrec d’Ester Busquets, professora agregada de la Facultat de les Ciències de la Salut i el Benestar de la Universitat de Vic i directora del Departament de Ciències Socials i Salut Comunitària. Busquets, que està molt vinculada a la Càtedra de Bioètica (la seva especialitat), és autora d’un llibre de referència sobre aquest camp d’estudi: Etica del cuidado en ciencias de la salud (2019). Quan va esclatar la pandèmia, va aparèixer a diferents mitjans de comunicació en qualitat d’experta per fer una lectura més humana i no tan mèdica de la qüestió

Ester Busquets va dividir la seva dissertació en dues grans qüestions: la vulnerabilitat com a condició definitòria de l’ésser humà i la filosofia de tenir cura com a resposta a la fragilitat humana. Va explicar que, en situacions importants de la vida humana, acostumem a distanciar-nos de les possibilitats que pot oferir-nos la realitat, i no preveure els temps de tempesta ens fa més fràgils i ens priva de desenvolupar recursos personals i col·lectius per a afrontar diferents situacions. «Els filòsofs, en canvi, estan més acostumats a conviure amb la precarietat de les respostes i amb la imprevisibilitat de l’esdevenir, ja que l’exercici de la filosofia et situa al davant de les grans preguntes de l’existència», va assenyalar Busquets. I per escenificar-ho va prendre d’exemple una citació d’Albert Camús: «Pestes i guerres atrapen la gent igualment desprevinguda». La crisi del coronavirus ens ha agafat desprevinguts, com deia Camús, i per això hem viscut mesos de desconcert generalitzat.

Busquets va explicar que va participar en diferents tertúlies i entrevistes a mitjans de comunicació en les quals se li demanava «Què hem après com a societat de la crisi provocada per aquesta pandèmia?». La seva percepció personal és que aquesta experiència, per la intensitat i la durada de la situació, serà històrica i no pas una qüestió anecdòtica: «La pandèmia no és la fi del món, però sí d’un determinat món». I va reafirmar-se en la necessitat d’aprendre d’aquest patiment, d’aquesta limitació que és ser humà. «Però més enllà de la desprevenció o dels aprenentatges assolits, la pandèmia ens ha fet prendre consciència de dos aspectes fonamentals de la humanitat: la condició vulnerable de l’ésser humà i la centralitat de la cura. La resposta a aquesta vulnerabilitat és l’ètica o la filosofia de la cura», sosté Busquets.

En el primer bloc de la xerrada —dedicat a la vulnerabilitat—, Busquets va esmentar alguns referents com la filòsofa estatunidenca Martha Nussbaum, que afirma que «la bellesa de l’excel·lència humana resideix precisament en la seva vulnerabilitat». Bellesa en allò que és fràgil, finit, condicions inherents a la condició humana. Al llarg de la vida ens fereixen, des del punt de vista físic, psicològic, social… «La COVID-19 és un exemple molt intens d’aquesta vulnerabilitat de l’ésser humà», assegura Busquets, i afegeix: «Occident s’ha construït sobre una ficció que podríem anomenar autosuficiència. La infantesa, la vellesa o la malaltia s’han considerat en la nostra tradició moments deficitaris, que calia superar i combatre, perquè representen situacions vitals d’especial vulnerabilitat i dependència dels altres, mentre que s’han sobrevalorat els instants vitals en què som autònoms dels altres, que són minoria.» Busquets també va dissertar sobre un nou corrent cientificofilosòfic molt present avui dia: el transhumanisme, que se centra a investigar qüestions com la millora de les capacitats humanes i la immortalitat. Per a Ester Busquets, aquest corrent denota clarament la dificultat de conviure i acceptar la fragilitat humana. «Fixem-nos que davant d’un futur força obscur i incert, l’optimisme tecnocientífic porta un missatge d’esperança a la ciutadania, perquè parteix de l’opinió que el progrés científic podria resoldre tots els problemes de la condició humana», va explicar.

D’altra banda, Busquets també va voler remarcar la interdependència de l’ésser humà, que existeix i es desenvolupa gràcies a l’ajuda dels seus semblants: «Necessitem les cures dels altres no només per a sobreviure sinó també per a viure». I en aquests termes de responsabilitat emotiva, va afegir: «D’això tracta la filosofia de la cura o ètica de tenir cura, de respondre davant d’una situació de responsabilitat no per una obligació deontològica, sinó per una ètica de virtut, d’emoció… Cuidar és un interès humà». En l’ètica de tenir cura, cal saber articular els models dels principis de la justícia i del deure amb el convenciment i la virtut.

Per concloure la seva reflexió, Busquets va voler prendre d’exemple la tasca de Joan Tronto, catedràtica de la Universitat de Minnesota, que sosté que «cuidar és una acció que ajuda i ens ajuda a viure en aquest món de la millor manera possible». Per a Tronto, l’acte de cuidar té quatre dimensions: el primer element és la preocupació per una persona, mostrar interès cap a la persona vulnerable; el segon element és el compromís de millorar l’estat en què es troba la persona atesa, detectar la necessitat, sentit d’empatia, de compassió…; el tercer element és l’assoliment de les competències necessàries per a dur a terme la tasca de cuidar (no només competències tècniques sinó també ètiques, afectives i morals), i, finalment, el quart element és molt important i consisteix en l’existència d’un procés de retroacció (feedback), de verificació de la manera com hem cuidat, ja que només podem cuidar bé una persona si comprenem com vol ser cuidada (cal escoltar el que ens demana).

Per posar punt final a la xerrada, Busquets va incidir en la necessitat de «situar la cura en un horitzó polític» arran del llegat de la pandèmia. És a dir, «crear un sistema de relacions i de reorganització social que posi en el centre la sostenibilitat de la vida i la cura com a categoria relacional i política sense la qual la vida no és possible».