Número 180
octubre 2013
ISSN 2013-4630
Seguiu-nos a Seguiu l'IEC a Twitter  facebook
L'čtica de la política al voltant de la nació

Josep M. Terricabras, membre de la Secció de Filosofia i Ciències Socials de l'IEC

Les polítiques que es despleguin a Catalunya —i ara penso especialment en la Catalunya independent del futur immediat— hauran d’assumir plantejaments ètics oberts i decidits. Ara només voldria insinuar algun aspecte que em sembla important en relació amb la barreja multicultural en què vivim, una barreja que s’ha anat repetint al llarg de la història i que en els darrers decennis s’ha fet més gran per l’arribada d’una enorme immigració d’origen molt divers. Aquesta barreja, aquesta pluralitat, reclama també un diàleg intens i constant, tant intercultural com intracultural, i això pressuposa un coneixement i un autoconeixement molt major que els que ara tenim de les cultures en contacte, també de la nostra.

De fet, el nostre principal repte no és estrictament cultural sinó més aviat d’ordre eticopolític. Perquè haurem de superar dos riscos oposats: en primer lloc, el rebuig irreflexiu —espontàniament defensiu— d’allò que és nou o foraster, rebuig que acostuma a condemnar a la guetització qualsevol cultura sobrevinguda; en segon lloc, haurem de superar un risc més subtil —aparentment més tolerant— que consisteix a acceptar de manera enlluernada, acrítica i relativista allò que ve de fora pel fet mateix de ser nou i de representar l’alteritat. El repte que ha d’encarar, doncs, el pensament nacional català consisteix, justament, a saber compaginar una actitud oberta d’acolliment amb una actitud de defensa d’alguns valors bàsics que la nostra història ha hagut de conquerir amb segles de sofriment i de dificultats. És evident, per exemple, que no totes les cultures amb què entrem en contacte compartiran amb nosaltres, de bon principi, la nostra visió de la societat secularitzada, de la igualtat de drets entre homes i dones, o de la tolerància activa envers posicions discrepants.

Haurem de mostrar, és clar, que som capaços de conjuminar una actitud democràtica, respectuosa i solidària amb una actitud crítica i autocrítica envers algunes doctrines o pautes de conducta. Si ja hem de ser —ho hauríem de ser més— crítics amb moltes conductes que es produeixen en el nostre marc intracultural, també ho hem de ser amb aquelles que trobem en la relació intercultural. Així, quan fem l’elogi de la diversitat, hauríem de saber distingir entre la diversitat de les diferències (que té un origen no perjudicial per a ningú) i la diversitat de les desigualtats (que respon a estructures socials injustes). Les diferències —en opcions personals o col·lectives— s’han de respectar i protegir; elles són les que faran el món més ple i més ric. Les desigualtats, en canvi, que sempre vénen imposades i són fruit de la injustícia, han de ser combatudes i eliminades. Un fet nacional tan diferencial com la llengua, per exemple, no ha de ser vist com un destorb o una barrera, sinó com la més important oportunitat de trobada i d’intercanvi. Perquè l’existència d’una llengua comuna en el país no ha d’esdevenir un element de desigualtat ni ha d’afogar les altres llengües que es parlen a Catalunya sinó que, ben al contrari, ha d’evitar que s’instauri entre nosaltres la ignorància lingüística, amb totes les llengües vivint d’esquena les unes a les altres. Mitjançant el coneixement i l’ús de la llengua catalana, totes les altres llengües s’han de poder reconèixer i reafirmar en les seves riquíssimes diferències.

A escala global i a escala nacional, en el futur s’haurà de potenciar, doncs, una relació crítica, que no amagui les dificultats, sinó que les plantegi amb serenitat i claredat. Com que les discrepàncies sovint seran grans —potser covades en segles de distanciament, desconeixement o enemistat—, també la incomprensió es pot fer llarga, a estones difícil. A més d’imaginació i habilitat, encara caldran dosis importants de paciència històrica. És, doncs, absolutament mentida que les diferències nacionals i culturals siguin particularistes o que separin en comptes d’unir. Només separa i incomoda una certa concepció tancada, rígida i dogmàtica de la vida pública, de la vida col·lectiva.

Entesa així, la nostra societat barrejada no ha pas de ser, doncs, necessàriament, una societat que aspiri a ser intercultural —amb els consegüents riscos de guetització, desconfiança i aïllament—, sinó que convindrà que esdevingui de debò una societat multicultural, és a dir, una societat que, tot i ser complexa i composta, tingui fonaments i valors bàsics que siguin acceptats i defensats per tots senzillament perquè tots s’hi sentin ben defensats i respectats.

 

*Aquest text és un fragment de la conferència que, amb aquest mateix títol, va clausurar les Jornades Ponentines de Filosofia i que va ser pronunciada a Solsona el 19 d’octubre de 2013. Les Jornades van ser organitzades per la Societat Catalana de Filosofia (IEC), per Òmnium Cultural del Solsonès i per l’Institut d’Estudis Ilerdencs.
 

Piula aquesta notícia Facebook mail


Articles

L'čtica de la política al voltant de la nació
Josep M. Terricabras, membre de la Secció de Filosofia i Ciències Socials de l'IEC

 «Haurem de mostrar que som capaços de conjuminar una actitud democràtica, respectuosa i solidària amb una actitud crítica i autocrítica envers algunes doctrines o pautes de conducta»

 



Butlletins anteriors

Pàgina principal de l'IEC

Institut d'Estudis Catalans. Carrer del Carme, 47; 08001 Barcelona.
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. comunicacio@iec.cat - Informació legal

Subscriure-us o Donar-vos de baixa