Número 171
gener 2013
ISSN 2013-4630
Seguiu-nos a Seguiu l'IEC a Twitter  facebook
Primavera silenciosa, mig segle després

Joandomènec Ros, vicepresident de l'Institut d'Estudis Catalans

Quan es compleixen els cinquanta anys de la publicació de Silent Spring, cal retre un merescut homenatge a l’autora, Rachel Carson, una magnífica escriptora i divulgadora de les meravelles de la natura, i cal recordar el que va significar per a la consciència ambiental la denúncia dels disbarats que la fumigació indiscriminada amb DDT i altres biocides provoca en les espècies, els hàbitats i la salut humana. Mentre que s’ha atribuït (merescudament) a Carson el paper de precursora del moviment ecologista, no és tan conegut que feia la denúncia sobre bases científiques sòlides i amb uns excel·lents coneixements de l’ecologia de les espècies i els ecosistemes, tant els terrestres com els aquàtics.

Rachel Carson (1907-1964) fou una escriptora excepcional, que barrejava la divulgació de les belleses del món natural amb un bon coneixement, biològic i ecològic, de la natura. Va guanyar fama de divulgadora de les belleses naturals del mar amb tres llibres, l’èxit dels quals li permeté abandonar la feina a l’Administració i dedicar-se plenament a l’escriptura. Es tracta de les obres Under the Sea-Wind (1941), The Sea Around Us (1951) i The Edge of the Sea (1955). Algunes han estat traduïdes al castellà, igual que Primavera silenciosa, però cap al català. Amb una prosa elegant, digna dels millors narradors naturalistes de tots els temps, Carson oferia una descripció precisa i fidedigna del mar i dels seus habitants, i ho feia d’una forma tan agradable que va convertir aquests llibres en best sellers i en un model per a altres divulgadors.

Per aquest motiu, la societat estatunidenca va rebre estupefacta la publicació de Silent Spring, el 1962. La gran narradora que era Carson hi seguia present, però la bellesa de la natura de boscos, camps, rius i costes es descrivia malmesa, emmetzinada, aniquilada per les substàncies químiques que s’utilitzaven per a combatre plagues forestals i agrícoles, per a desbrossar marges de camins i per a eliminar mosquits d’aiguamolls i llacs.

La poderosa indústria química nord-americana de la postguerra, de la qual Carson denunciava el poder mortífer dels compostos biocides que fabricava (el terme el va suggerir ella mateixa: els plaguicides no sols afecten les espècies que són una plaga, sinó, directament o indirecta, tots els éssers vius), i el Departament d’Agricultura dels Estats Units, del qual criticava la política ambiental irresponsable que duia a terme, es disposaren a defensar llurs interessos costés el que costés. Primer llençaren una dura campanya de descrèdit i insults personals, que la premsa i els mitjans es van encarregar de difondre. Però, finalment, es va reconèixer que la naturalista tenia tota la raó de denunciar la indústria química i l’Administració; crítiques ferotges i burles despietades van donar pas a avaluacions més objectives i, després, a lloances obertes, concessió d’honors i de premis.

La resposta de Carson als atacs va ser ferma i ponderada: insistia en el fet que no pregonava l’abolició dels plaguicides químics, sinó que se’n racionalitzés l’ús i se’n moderessin les dosis elevades que s’empraven; que s’utilitzessin plaguicides específics per a les plagues concretes a les quals anaven destinats, i no plaguicides generals, d’ampli espectre, que eliminaven animals perjudicials i beneficiosos alhora; que es diferenciés entre males herbes i plantes silvestres innòcues; que es fessin més esforços en la lluita biològica, que ja havia tingut alguns èxits; que no s’emprengués cap programa de fumigació sense estudis de camp previs i un coneixement complet de l’ecologia dels organismes que en podien quedar afectats.

Explicava que la nostra espècie és una més del món natural i que està subjecta, com les altres, als danys que indiscriminadament nosaltres mateixos ens infligim. Articles de premsa, entrevistes radiofòniques, una compareixença davant el Congrés i el suport de naturalistes i científics li van permetre desarmar el circ mediàtic que la indústria química i sectors de l’Administració havien organitzat en contra d’ella.

El debat nacional resultant va fer que el president Kennedy demanés un informe exhaustiu sobre els plaguicides, que va concloure que, tot i que calia seguir-los usant, no s’havia de fer d’una manera indiscriminada, com fins aleshores; recomanava més investigació en general i dels plaguicides específics en particular, l’estudi dels efectes crònics i l’efecte sinèrgic d’altres substàncies d’ús comú en la potenciació de l’efecte dels plaguicides; propugnava la limitació en l’ús domèstic d’insecticides i herbicides i una cura extrema en l’estimació de les dosis i en la informació a l’usuari.

La reacció política que va seguir va corregir alguns dels defectes denunciats i fou l’origen de l’Agència de Protecció Ambiental dels Estats Units (EPA, 1970) i d’una de les primeres disposicions que va establir: la prohibició d’usar el DDT com a plaguicida en gairebé tots els conreus, encara que se’n permetia l’ús en la lluita contra els vectors de la malària i altres malalties. Rachel Carson no va tenir, pràcticament, ocasió de veure la seva figura vindicada, atès que va morir el 1964, víctima d’un càncer de mama que patia des de feia anys.

Cinquanta anys després de publicar-se, Primavera silenciosa manté l’esperit de denúncia que tingué en aquell moment, i continua sent un clàssic de la literatura naturalista i de divulgació científica. Mentre que els efectes immediats i mediats de l’enverinament per plaguicides al llarg de les xarxes tròfiques (el que avui s’anomena bioacumulació i biomagnificació) continuen sent vàlids, com ara el procés de resistència (pel qual les plagues es fan immunes als plaguicides, i cal cercar noves molècules més eficaces, que acabaran sent també inútils), els avenços en medicina ambiental i del càncer han fet que el tractament que la Carson en fa hagi quedat desfasat. Però, tot i així, el llibre és una obra mestra de la literatura de divulgació científica i de la literatura tout court que cal llegir. Hi ha encara pendent una traducció al català de l’obra que va contribuir al desvetllament de la consciència ambiental de la societat moderna.

Joandomènec Ros és el traductor i el prologuista de Primavera silenciosa (Ed. Crítica, Barcelona, 2010).

 

Piula aquesta notícia Facebook mail


Articles

El llast de les relacions econòmiques i financeres de Catalunya amb Espanya

Guillem López Casasnovas. Economista i soci de la Societat Catalana d'Economia, filial de l'IEC.

«La ignorància, malacriança o maledicència del que ha de ser la solidaritat entre els homes i les terres d’Espanya ho ha acabat enverinant tot»

 


Primavera silenciosa, mig segle després
Joandomènec Ros, vicepresident de l'Institut d'Estudis Catalans

«Rachel Carson fou una escriptora excepcional, que barrejava la divulgació de les belleses del món natural amb un bon coneixement, biològic i ecològic, de la natura»

 



Butlletins anteriors

Pàgina principal de l'IEC

Institut d'Estudis Catalans. Carrer del Carme, 47; 08001 Barcelona.
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. comunicacio@iec.cat - Informació legal

D’acord amb la Llei 34/2002 (LSSI) i la Llei orgànica 15/1999 (PDCP) podeu Subscriure-us o Donar-vos de baixa