Número 166
juliol 2012
ISSN 2013-4630
Seguiu-nos a Seguiu l'IEC a Twitter  facebook
De l'aspartam i del que mengem: informar o alarmar?

Abel Mariné, membre de la Secció de Ciències Biològiques de l'IEC

A principi de juny, TV3 va emetre el reportatge «Què mengem?» en el programa Sense ficció, en el qual es pretenia donar una visió del nivell de qualitat i seguretat dels aliments i begudes que ingerim. El programa es va centrar en un additiu edulcorant, l’aspartam, en els plaguicides i altres substàncies emprades en la producció d’aliments, i en alguns contaminants mediambientals que poden anar a parar als aliments que consumim. La visió que es va donar és que al mercat hi ha aliments amb quantitats d’additius o de contaminants que són tòxiques i que menjar és poc menys que un risc constant, la qual cosa no és certa.

El primer error de fons del programa va ser associar el terme químic amb risc i el terme biològic amb efectes positius, sense tenir en compte que tot procés biològic té una base química. D’una manera molt sintètica, el professor Grande Covián ja deia que «res és més biològic i natural que el bacteri que causa el còlera i res més químic i artificial que el clor, però gràcies al fet que clorem les aigües no ens morim de còlera». És clar que el millor són les aigües minerals naturals que no necessiten tractament, però per a disposar-ne hauríem d’oblidar-nos de viure a les ciutats i moure’ns tots al costat d’una font; és a dir, en aquest món sobraria gent. Per a abastir d’aigua mineral la població urbana l’hem d’embotellar, i produir envasos representa una despesa econòmica i ecològica, i reciclar-los o destruir-los, un problema ambiental; a més, el transport comporta també contaminació ambiental. Per això, als Estats Units hi ha campanyes en contra de l’aigua embotellada i a favor de la de l’aixeta que, ben clorada (o amb altres tractaments millors), un cop feta la instal·lació de subministrament, ja no comporta cap «despesa ecològica».

L’aspartam és un edulcorant sintètic format per dos aminoàcids corrents en totes les proteïnes que ingerim (aspàrtic i fenilalanina) i un grup metil que allibera metanol en l’organisme. La fenilalanina, que és un aminoàcid essencial, no la toleren, per sobre d’uns límits estrictes, els afectats de fenilcetonúria, trastorn poc freqüent, però per això ja s’adverteix en l’etiquetatge dels productes amb aspartam la seva presència. A més, les quantitats de fenilalanina que ingereixen els que prenen begudes baixes en calories són molt petites i és més que dubtós que els fenilcetonúrics experimentin cap trastorn per això, a no ser que en facin un gran abús. Un got de llet conté sis vegades més fenilalanina que un got de refresc edulcorat. Pel que fa al metanol, com en totes les substàncies, la toxicitat depèn, entre altres factors, de la dosi, i les que es deriven de la ingestió de begudes refrescants light són molt petites. La valoració de la seguretat dels additius (o de qualsevol altra substància destinada al consum humà) no es pot reduir a unes dades experimentals al laboratori, sinó que ha de tenir en compte molts altres estudis, les dosis i condicions reals d’ús i els efectes globals. En aquest cas, la innocuïtat de les dosis autoritzades ha estat verificada pels organismes responsables, com l’Autoritat Europea de Seguretat Alimentària, entre altres. Precisament fa poc que l’Agència Francesa de Seguretat dels Aliments ha ratificat la seguretat de l’aspartam, fins i tot, per a les embarassades. I, si el problema fossin petites quantitats de metanol, cal recordar que la fruita madura, els sucs de fruita i els llegums, ni que siguin dels cultius dits biològics (tota planta, ecològica o no, es desenvolupa segons processos biològics), també contenen petites quantitats de metanol. Com recorda un informe de l’Agència Catalana de Seguretat Alimentària, un got de suc de tomàquet produeix fins a sis vegades més metanol que un got de beguda refrescant amb aspartam.

Pel que fa als residus de pesticides en verdures, no es va reflectir prou bé que es controlen i que les dades analítiques deixen clar que les que superen els límits permesos són molt poques (òbviament no n´hi hauria d’haver cap), i que aquests límits ja s’estableixen amb un gran marge de seguretat. Per tant, no solament no hi ha risc en menjar-ne, sinó que convé fer-ho per raons nutricionals. Contaminants ambientals, com les dioxines i altres compostos, no generats per la producció agrària i la indústria alimentària però que poden contaminar els aliments, són un problema que es va controlant i que no es pot descuidar. Però les quantitats presents en els aliments de casa nostra, que han estat i continuen sent ben estudiades, en l’estat actual de coneixements, no pressuposen cap risc, en el ben entès que cal treballar al màxim per a la seva disminució i, tant de bo, desaparició. Pel que fa a la agricultura ecològica, cal promocionar-la, però sense visions idíl·liques, ja que avui sabem que si bé és veritat que els seus productes tenen menys residus químics que els convencionals (o, fins i tot, cap), per les tècniques suaus que empren, per aquesta mateixa raó tenen alguns riscos biològics (micotoxines generades per fongs, per exemple), i el seu valor nutritiu no sol ser superior al dels aliments convencionals ben produïts. A més, només amb l’agricultura i ramaderia «biològiques», avui per demà, no es pot abastir d’aliments la població mundial actual. Tant de bo hi puguem arribar, i per això cal dedicar més esforços a millorar la lluita biològica contra plagues que no a la innovació en pesticides. A més, els productes dits ecològics són més cars que els altres i en temps de crisi no sembla correcte insinuar que els que no els poden pagar no s’alimenten prou bé, quan això no és així.

En definitiva, les coses són complexes i no es pot simplificar, i la seguretat absoluta no existeix en cap activitat humana. El manual d’estil de TV3, en l’apartat «Culturals i divulgatius» (1.6.6) diu: «Tractem l’actualitat científica i tecnològica en funció de l’interès informatiu. Informem sobre ciència i avenços científics amb rigor, evitant provocar alarma o falses expectatives a l’audiència». Em temo que, amb la millor de les intencions, els autors d’aquest reportatge van fer una errònia interpretació del que això vol dir. Malgrat el que molts pensen, i que subsisteixen alguns problemes que cal eradicar i als que no ens hem de resignar, mai els aliments que consumim no han estat tan segurs com ara, la qual cosa no vol dir que no haguem de continuar controlant tota la cadena de producció, des de la granja fins a la boca.

Puntualitzacions a l'article «De l'aspartam i del que mengem: informar o alarmar?», d'Abel Mariné
 

Piula aquesta notícia Facebook mail


Articles

De l'aspartam i del que mengem: informar o alarmar?
Abel Mariné, membre de la Secció de Ciències Biològiques de l'IEC

 

«Mai els aliments que consumim no han estat tan segurs com ara»

 


El rendiment mŕxim sostenible
Jordi Lleonart, membre de la Secció de Ciències Biològiques de l'IEC

 

És curador de l'edició catalana del llibre Una mar sense peixos

 



Butlletins anteriors

Pàgina principal de l'IEC

Institut d'Estudis Catalans. Carrer del Carme, 47; 08001 Barcelona.
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. comunicacio@iec.cat - Informació legal

D’acord amb la Llei 34/2002 (LSSI) i la Llei orgànica 15/1999 (PDCP) podeu Subscriure-us o Donar-vos de baixa