Número 184
febrer 2014
ISSN 2013-4630
Seguiu-nos a Seguiu l'IEC a Twitter  facebook
La terminologia catalana: precisió i valor social

M. Teresa Cabré, membre de la Secció Filològica de l'IEC

Sovint ens hem demanat com és que els científics i els tecnòlegs, d’una banda, i els lingüistes, de l’altra, arribem a tenir idees diferents sobre el valor i les característiques de la terminologia. Hem observat aquestes diferències quan ens acarem amb la concepció mateixa de la unitat terminològica o quan valorem si una unitat com tornavís és o no és un terme, i no dubtem de si reverberació ho és.

Per què un lingüista diria que tant l’una com l’altra poden ser termes, i en canvi un especialista (nom que d’ara endavant substituirà la tirallonga científics i tecnòlegs) s’estranyaria de sentir que tornavís pugui ser un terme? La resposta a aquesta pregunta cal buscar-la en els diferents escenaris d’ús de la terminologia.

D’entrada, cal tenir present que la funció bàsica de la terminologia és doble: d’una banda, serveix per a representar els coneixements especialitzats (els conceptes) i, de l’altra, és el vehicle que en permet la transmissió a través del discurs expert: comunicar aquests coneixements. La funció representació està lligada de manera inherent amb la precisió que requereix el coneixement especialitzat: els termes han de ser precisos en la mesura que es proposen representar una unitat de coneixement ben delimitada en l’àmbit de saber en què s’utilitza i del qual forma part. La funció comunicació s’associa a l’ús social, més o menys restringit segons els casos: els coneixements especialitzats es transmeten als col·legues, als qui s’estan especialitzant en la matèria o al públic interessat, i conserven sempre el seu caràcter precís, però emmotllen el discurs al col·lectiu destinatari de la comunicació.

La terminologia com a camp de coneixement organitzat i com a camp de treball sistematitzat va néixer a Europa el primer terç del segle XX sota el guiatge d’un enginyer austríac, E. Wüster (1898-1977), preocupat per assegurar la univocitat en la comunicació internacional sobre temes tècnics. Wüster, format en les idees filosòfiques del Cercle de Viena, segons les quals el llenguatge dit «ordinari» no servia per a expressar els temes científics, va esmerçar tots els seus recursos i esforços personals en favor de l’estandardització dels termes tècnics a fi de garantir seguretat en les transaccions internacionals, especialment quan tenien repercussions econòmiques. La cerca, doncs, d’univocitat en l’expressió i la comunicació internacionals va ser el motor de la terminologia estandarditzada o normalitzada.

Els científics havien trobat el seu propi camí per a aconseguir aquesta univocitat. Les nomenclatures científiques i els llenguatges formals (en el cas de la lògica o de la matemàtica) eren una garantia en situacions comunicatives. Però aquesta solució que havien adoptat els científics al llarg dels segles anteriors no servia per a la tècnica. Si en la ciència van ser, i continuaven sent almenys en la primera meitat del segle XX (Internet va remoure completament aquest panorama), els científics els qui controlaven la difusió dels seus coneixements i regulaven (en les situacions de formalitat professional) la terminologia, en la comunicació tècnica intervenien altres col·lectius que no eren especialistes en el tema específic i, doncs, la terminologia escapava del control dels qui podien garantir la univocitat de les unitats de representació i comunicació dels conceptes tècnics. Per aquesta raó, els camps tècnics van optar per la normalització terminològica i no per l’establiment d’un vocabulari formal controlat.

Era clar, doncs, que l’escenari en el qual naixia la terminologia normalitzada era ben precís: la representació dels conceptes tècnics, la comunicació en l’àmbit internacional i, per tant, plurilingüe, i les repercussions econòmiques que la falta de precisió podia provocar.

Aquest escenari tan ben establert, però, es va veure acompanyat ben aviat per un altre escenari diferent: el de la terminologia al servei de la promoció d’una llengua. Som al Quebec als anys seixanta amb l’aprovació de la Charte de la langue française. L’objectiu de la Charte pel que fa a la terminologia era facilitar i promoure l’ús del francès com a llengua de treball en el sentit més ampli de la paraula. Els termes passaven a veure’s, doncs, com a unitats d’una llengua en procés de normalització social (no de normalització internacional). S’obria, així, un nou escenari que posava èmfasi en la comunicació, intentant, però, no perdre de vista la precisió de la representació. En aquest nou escenari l’objectiu essencial, encara que present, no era la univocitat, ni el context en què es pensava no era l’internacional, sinó el d’un territori parlant, ni els destinataris no eren exclusivament els experts, sinó tota la població implicada professionalment en un tema o camp d’activitat. Aquesta nova situació feia sorgir el valor de la terminologia com a eina de comunicació sobre temes especialitzats, indispensable per a la supervivència actualitzada d’una llengua natural.

La terminologia catalana es mou en aquests dos escenaris. D’una banda, és l’eina de representació i comunicació dels camps de saber i d’activitat especialitzats, l’eina que fan servir de manera natural els especialistes per a exposar el seu coneixement amb la finalitat d’intercanviar opinió amb els seus col·legues i transmetre’l a altres col·lectius, i tot això tant en l’entorn més pròxim com en el més distant, tant en el context local com en l’internacional. Però, d’altra banda, aquests mateixos especialistes segur que tenen present que es mouen en un context pròxim, el seu, en el qual la terminologia té un valor que va més enllà de la representació estandarditzada i de la comunicació estrictament professional: el valor simbòlic que representa que una llengua, com la catalana, sigui una llengua apta per a representar i comunicar la ciència, la tècnica i qualsevol altra activitat.

És en aquest sentit que la mirada que requereix el català especialitzat és també sociolingüística. I la disponibilitat terminològica «en català» (és a dir, la terminologia conscientment adoptada en català, més enllà de si es tracta o no de manlleus, que ja seria un altre tema) és una responsabilitat de les persones que es dediquen a la ciència i a la tecnologia i que tenen consciència que les llengües sobreviuen amb dignitat quan s’usen de manera natural en tots aquells contextos en què és adequat i possible utilitzar-les.

Piula aquesta notícia Facebook mail


Articles

La terminologia catalana: precisió i valor social
M. Teresa Cabré, membre de la Secció Filològica de l'IEC

 «Les llengües sobreviuen amb dignitat quan s’usen de manera natural en tots aquells contextos en què és adequat i possible utilitzar-les» 

 


L'anuari Societat Catalana ja té set anys
Jordi Estivill, sociòleg i membre de l'Associació Catalana de Sociologia

 «Construir interpretacions, fer balanç de coneixements acumulats i establir ponts amb altres ciències socials són alguns dels reptes que els sociòlegs han d’afrontar»

 



Butlletins anteriors

Pàgina principal de l'IEC

Institut d'Estudis Catalans. Carrer del Carme, 47; 08001 Barcelona.
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. comunicacio@iec.cat - Informació legal

D’acord amb la Llei 34/2002 (LSSI) i la Llei orgànica 15/1999 (PDCP) podeu Subscriure-us o Donar-vos de baixa