La relació entre la medicina catalana i l’occitana té un origen bastant comú a l’edat mitjana. Aleshores va ser molt intensa i després, separades per la política que fa la història, ha estat intermitent. La medicina occitana és molt diversa i hi ha hagut una tendència a ser atreta pel focus d’absorció de la gran medicina francesa, amb el seu centre a París. Entre els grans metges, n’hi ha molts d’origen occità. D’altres han treballat en el seu propi territori, des del medi rural fins a l’universitari, i sovint hi ha personalitats importants. Segons explica l’autor del llibre en la introducció, aquí en tenim un notable desconeixement i és per això que aquesta obra vol millorar el coneixement del que ha estat el passat —i, en part, el present— occità en el camp de la medicina. El llibre està dividit en cinc parts. La primera marca esquemàticament els punts més brillants de la història de la medicina en terres de llengua d’oc, centrada en l’edat mitjana. La segona resumeix els aspectes de més interès de les relacions entre metges catalans i occitans. La tercera, la més extensa, recull articles ja publicats, en les revistes Gimbernat i de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya, sobre els metges occitans i les seves especialitats. A la quarta part hi ha alguns estudis territorials, concretament de la medicina a l’Aran, l’Arieja i l’Avairon. A la cinquena hi ha un petit diccionari de metges occitans, d’acord amb criteris territorials, cronològics i en relació no solament amb l’activitat científica, sinó també assistencial, cultural, social i política.

 

 

---