Més enllà de la normativa, el Diccionari del català contemporani defineix i caracteritza les unitats lèxiques de la llengua des del punt de vista del contingut i de la utilització reals. Iniciat a principi dels anys vuitanta, aquest projecte de la Secció Filològica encara la recta final.
‘Treure un petit tros (a una cosa intacta), començar-la a gastar’ i ‘Pelar o irritar la pell (d’una part del cos)’ són les dues definicions que recull el DIEC2 per al verb encetar. L’ús més habitual d’aquest verb, però, no és cap dels que estableix el Diccionari de l’IEC: encetar s’utilitza, normalment, com a sinònim d’«iniciar una acció, una tasca o un desplaçament d’una certa durada». És la conclusió a què s’arriba en analitzar lexicogràficament aquesta paraula a partir de la consulta del Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana (CTILC) de l’IEC. El Corpus, que supera els 52.000.000 mots, és el principal resultat de la primera fase del Diccionari del català contemporani (DCC), un programa de l’IEC iniciat a principi de la dècada dels vuitanta que actualment es troba en la seva segona fase, corresponent a l’elaboració del Diccionari descriptiu de la llengua catalana (DDLC).
Un diccionari descriptiu té per objectiu definir i caracteritzar les unitats lèxiques de la llengua des del punt de vista del contingut i de la utilització reals, sense restriccions basades en criteris prescriptius o d’alguna altra classe. Tal com explica Joaquim Rafel, director del programa, «el DCC aporta un coneixement profund de la realitat de la llengua, al marge de consideracions normatives, i aquest coneixement és necessari per a establir la normativa de la manera més coherent».
 La feina de l’equip de lexicògrafs que treballa en l’elaboració del DCC consisteix a analitzar, utilitzant el Corpus com a font, els contextos en què apareix una paraula determinada, per veure quins són els usos i els significats que se li poden atribuir. Segons Rafel, «un diccionari d’aquesta naturalesa pot ser considerat més científic que un de normatiu, ja que intenta donar raó d’una manera sistemàtica de la realitat de la llengua a partir de l’anàlisi de dades empíriques».
Els textos de què es compon el Corpus són d’un abast temporal comprès entre els anys 1832 i 1988, entre els quals hi ha un miler d’obres literàries i més de dues mil de no literàries. Una realització complementària dins aquesta primera fase va ser la constitució d’una base de dades lexicogràfica, que conté els tretze diccionaris catalans dels segles XIX i XX que es considera que han estat més significatius, des del Diccionári menorquí español francês y llatí, de Febrer i Cardona, que data de principi del segle XIX, fins al Diccionari de la llengua catalana de l’IEC, del 1995.
Els coneixements que aporta el DCC s’utilitzen en altres projectes lexicogràfics de l’IEC i, també, en la redacció de la gramàtica normativa, ja que «permeten veure quines construccions estan documentades i quines no»; en el futur, és previst que el DCC constitueixi «una font per a les futures actuacions normatives de la Secció Filològica», afegeix Rafel. Més enllà de ser útil per al mateix Institut, aquest diccionari és d’interès especialment per a tots els professionals de la llengua, com poden ser els professors, els correctors o els traductors, si bé aspira de ser a l’abast de qualsevol usuari mitjanament culte que estigui interessat per la llengua.
 Actualment, el Diccionari descriptiu de la llengua catalana en curs d’elaboració ja disposa de més de vuitanta mil articles redactats, que és el 80 % de l’extensió prevista de l’obra, i des del mes de gener del 2005 és disponible en l’edició electrònica mitjançant el web de l’IEC.
L’aposta per l’activitat lexicogràfica
Els orígens del projecte del DCC es remunten a principi dels anys vuitanta, quan l’IEC es va reincorporar a la vida institucional després d’un temps d’inactivitat; el projecte del DCC va néixer de la voluntat de la Secció Filològica de reprendre l’activitat lexicogràfica interrompuda anys enrere. «En aquells moments», explica Rafel, «era indefugible abordar la necessitat de constituir un corpus textual de la llengua de l’època que es volia reflectir en el Diccionari». I és que la Secció es va proposar que tots els treballs que havia d’emprendre anessin d’acord amb els canvis que havia experimentat la societat els últims anys, durant el llarg parèntesi d’inactivitat o d’activitat precària.
|
