|
El 15 d’octubre de 1940, a dos quarts de set del matí, moria Lluís Companys, president de la Generalitat de Catalunya, afusellat al fossar de Santa Eulàlia del castell de Montjuïc. Moria, amb cinquanta-vuit anys, i amb el crit «Per Catalunya!», després d’un Consell de Guerra del qual, encara avui, es reclama l’anul·lació. Setanta-cinc anys després, la figura de Companys és recordada i reivindicada. L’Institut d’Estudis Catalans ha acollit en els darrers mesos diferents conferències i jornades i una exposició que ens han acostat a la figura de Companys i a la seva trajectòria pública.
«Sense els anys trenta, plens de demagògia, de violència, d’alternatives totalitàries, de blancs i negres i de manca d’espai per als grisos i els matisos, Companys no seria Companys. No en parlaríem com n’estem parlant avui en dia», sentenciava l’historiador Arnau González en la jornada Lluís Companys. 75 anys del seu afusellament. Un polític com a símbol d’una col·lectivitat, organitzada per la Societat Catalana d’Estudis Històrics, filial de l’IEC, i el Centre d’Història Contemporània de Catalunya el 7 d’octubre passat. Durant tot un dia, diferents especialistes van analitzar la personalitat «complexa i convulsa» de Lluís Companys amb l’objectiu d’aportar noves visions i explicacions historiogràfiques sobre l’advocat sindicalista, el periodista i el polític. «Companys ha tingut una projecció per la seva mort, però en vida ja era un símbol», explicava Josep M. Figueres, organitzador de la jornada.
El gener de 1918, amb trenta-cinc anys, Companys entrava com a regidor a l’Ajuntament de Barcelona, però «portava ja una llarga trajectòria de lluites polítiques i de presència social», va recordar el catedràtic José Luis Martín Ramos. Després, els anys vint estan marcats per la seva etapa com a dirigent rabassaire. Companys és un dels fundadors, el 1921, de la Unió de Rabassaires, un dels sindicats que més va revolucionar el camp català durant la Segona República. «Se l’acusa de ser el principal agitador dels sindicat rabassaire», va apuntar el professor Jordi Pomès, «però va ser tot el contrari. Companys va fer una gran feina de pacificació social i sindical en l’àmbit rural català per aconseguir més justícia social al camp».
Companys, omnipresent
 L’etapa més intensa i «més viva» de Companys és la dècada dels trenta. El març del 1931 participava en la fundació d’Esquerra Republicana de Catalunya, partit que va aglutinar l’Estat Català de Francesc Macià, el Partit Republicà Català de Lluís Companys i el grup l’Opinió de Joan Lluhí, a més de diverses associacions comarcals i locals. «Companys va viure uns anys trenta, entre la proclamació de la Segona República i l’inici de la Guerra Civil, amb una visibilitat absoluta. Va arribar a la màxima exposició pública i política no només catalana, sinó espanyola i també internacional. Va ser el polític absolut, el que acumulava més càrrecs, el que va ocupar tots els espais de poder amb menys temps. Entre el 14 abril de 1931 i el 2 de gener 1934, quan va ser escollit president, Companys era omnipresent. Va esdevenir una figura de contrast odiat, admirat, exaltat i menyspreat. No seria mai, en aquell moment, una figura de consens», va relatar Arnau González.
El 14 d’abril de 1931 Lluís Companys entrava a l’Ajuntament de Barcelona, prenia possessió de l’alcaldia i, des del balcó, proclamava la República de Catalunya. Macià poc després proclamava des dels balcons de l’aleshores Diputació de Barcelona la República Catalana. Aquests actes van acabar amb la recuperació del règim autònom de la Generalitat, la històrica institució d’autogovern de Catalunya, de la qual seria president Francesc Macià.
El 25 de desembre de 1933 moria Francesc Macià i Companys era elegit president de la Generalitat. El 6 d’octubre de 1934, Companys proclamava l’Estat Català dins la República Federal Espanyola. Aquest fet va provocar la declaració de l’estat de guerra i l’enfrontament al carrer. L’historiador i membre de l’IEC Albert Balcells va explicar com el 18 de juliol de 1936 «Companys apareix com a vencedor de l’aixecament militar, però el poder se li escapa de les mans i el començament de la Guerra Civil tira per terra tots els seus esforços durant tots els mesos anteriors de normalització política democràtica a Catalunya».
El Consell de Guerra
El 23 de gener de 1939, quan les forces franquistes estaven a punt d’entrar a Barcelona, Companys va travessar la frontera amb el lehendakari José Antonio Aguirre i d’altres, i es va exiliar a França. El 13 d’agost de 1940 va ser detingut a La Baule (Bretanya) per la policia militar alemanya per ordre de les autoritats espanyoles amb col·laboració de membres de l’ambaixada espanyola a França. Després de diversos interrogatoris, el 3 d’octubre va ser traslladat al castell de Montjuïc a Barcelona, on li van fer un consell de guerra sumaríssim sense garanties processals. «Companys sempre ha tingut un gran olfacte polític», va explicar l’historiador Josep M. Solé i Sabaté, «i quan el detenen s’adona que el mataran i és conscient que, en aquell moment, ell està representant tot el poble de Catalunya».
 La reivindicació de l’anul·lació del consell de guerra i de la sentència de mort a Companys, que encara avui té validesa, també va tenir un paper destacat en la jornada organitzada a l’IEC. Com va explicar l’advocat Josep Cruanyes, que va compartir taula rodona amb l’advocada Gemma Calvet i la professora de la Universitat Autònoma de Madrid Mirta Núñez Díaz-Balart, «la sentència va ser aplicada per la dictadura en unes circumstàncies absolutament irregulars, excepcionals i contra tota mena de norma, i, per tant, en una situació democràtica és necessari de plantejar la invalidesa d’aquesta sentència».
Companys i l’Església
«L’Església, i particularment l’Església catalana, està en deute amb Companys perquè encara no ha reconegut ni agraït els seus esforços humanitaris en temps del terror de l’estiu del 36.» Així es va expressar mossèn Hilari Raguer en la intervenció dedicada a analitzar la relació de Companys amb l’Església. Raguer també va voler destacar la «sensibilitat i simpatia» que sentia Companys cap al «sector de l’Església catalana, més obert, que trencava amb la tradicional identificació de l’Església amb les dretes».
Conèixer Companys
 Durant els dos darrers mesos, s’ha pogut visitar al claustre de l’IEC l’exposició «Per Catalunya! Vida i mort de Lluís Companys», produïda pel Consell Comarcal de l’Urgell amb el suport de la Generalitat, i dedicada a la trajectòria del president i als valors que van inspirar el seu posicionament vital i polític. Alumnes de primària, ESO i batxillerat han participat en les visites didàctiques que s’han ofert i han pogut conèixer millor la història de Catalunya de la primera meitat del segle XX.
Vídeos amb les conferències de la Jornada |
