Número 186
abril 2014
ISSN 2013-4630
Seguiu-nos a Seguiu l'IEC a Twitter  facebook

La primera pedra de la Mancomunitat

     

Fundat el 1907 per l’aleshores president de la Diputació de Barcelona, Enric Prat de la Riba, l’Institut d’Estudis Catalans va ser el primer centre públic de recerca de Catalunya i va esdevenir una peça clau en els anys de la Mancomunitat de Catalunya: amb l’objectiu de cohesionar la comunitat científica catalana i d’aconseguir-ne el reconeixement internacional, a partir del 1914 va promoure i tutelar un conjunt de laboratoris i serveis científics que van ser cabdals per al desenvolupament del país.

«La creació de l’Institut d’Estudis Catalans, impulsada per Prat de la Riba des de la Diputació de Barcelona, l’any 1907, es podria considerar la primera pedra de la Mancomunitat mateixa. Amb l’objectiu d’esdevenir un centre públic de recerca, s’enfrontà a la fixació d’un estàndard lingüístic, la protecció del patrimoni cultural i el desenvolupament de la recerca científica.» Amb aquestes paraules es presenta l’exposició «L’impuls al coneixement científic. Mancomunitat de Catalunya: 100 anys», que mostra l’impuls que es va donar a la recerca científica del país per mitjà de l’Institut i amb el suport de la Mancomunitat de Catalunya.

L’exposició, que es va inaugurar l’11 d’abril a l’IEC i que es podrà visitar fins al 4 de juny, és una de les sis mostres temàtiques que formen part d’un projecte expositiu en xarxa titulat «L’inici del demà. Mancomunitat de Catalunya: 100 anys», organitzat pel Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) i produït per la Diputació de Barcelona en col·laboració amb la Diputació de Girona, la Diputació de Lleida i la Diputació de Tarragona, i que s’emmarca dins dels actes del centenari de la Mancomunitat de Catalunya. Aquest projecte expositiu explica i valora les iniciatives que, només en un dècada, aquesta institució va ser capaç de posar en marxa amb una clara voluntat constructiva i de projecció cap al futur.

 

El primer centre públic de recerca

En començar el segle XX, la realitat de l’activitat científica a Catalunya era bastant contradictòria: tot i que Catalunya era una de les àrees més industrialitzades de l’Estat, la base econòmica no era fruit d’una autèntica revolució industrial. En aquest context, des de l’inici del segle fins a la dictadura de Primo de Rivera, la incipient burgesia industrial catalana va exercir una veritable ofensiva política amb l’objectiu de convertir el país en una societat moderna. L’Institut va ser un dels primers organismes fundats per Prat de la Riba. Naixia de la necessitat de tenir una institució que rebés suport públic per a professionalitzar i internacionalitzar la comunitat científica del país o per a atorgar a la cultura catalana un caràcter nacional de ple dret, al mateix nivell que la resta de cultures europees. L’IEC va esdevenir el primer centre públic de recerca de la història de Catalunya, i es va concebre com una acadèmia de les ciències i les humanitats que acolliria part de l’elit científica de l’àmbit lingüístic català.

La visió globalitzadora de l’activitat científica, que havia de ser un dels trets característics del nou organisme, va portar a una reestructuració de l’entitat el 1911, que va passar a tenir tres seccions: es van crear la Secció Filològica, que, presidida per Antoni M. Alcover, assumia la funció d’acadèmia de la llengua catalana; i la Secció de Ciències, que aplegava les ciències naturals i les biomèdiques, així com la filosofia i les ciències socials, i que presidia el metge Miquel À. Fargas. Aquestes dues seccions s’afegien a la Històrico-Arqueològica, que, sota la presidència d’Antoni Rubió i Lluch, comprenia el nucli original de la institució.

 

Serveis clau per al desenvolupament del país

Durant els anys de la Mancomunitat es va impulsar l’IEC amb l’objectiu d’afermar la cohesió interna de la comunitat científica catalana i d’aconseguir-ne el reconeixement internacional. Així, a partir del 1914, es van promoure i tutelar tot un conjunt de laboratoris i serveis científics, tecnològics i culturals que van ser clau per al desenvolupament de Catalunya i perquè es normalitzés com a nació. La Secció Històrico-Arqueològica, per exemple, va fundar la Biblioteca de Catalunya i va iniciar una política pública de preservació dels arxius i del patrimoni monumental que es va concretar en la creació de serveis com el d’Excavacions (1915) o l’Oficina d’Estudis Jurídics (1918). Quant a la Secció Filològica, es va publicar el Diccionari ortogràfic (1917) i la Gramàtica catalana de Pompeu Fabra (1918). Alguns dels serveis més destacats que va posar en marxa la Secció de Ciències són el Mapa Geogràfic i Geològic o el Servei Meteorològic.

Article d'Albert Balcells, membre de la Secció Històrico-Arqueològica

 

Piula aquesta notícia Facebook mail


Notícies

* La primera pedra de la Mancomunitat

* Es lliuren els Premis Sant Jordi 2014 de l'IEC

* L’Institut d’Estudis Catalans analitza, a l’Alguer, la realitat social, cultural i lingüística algueresa

* S’inventarien més de dos mil vitralls modernistes i barrocs i s’inicia la digitalització del mapa vitrallístic català

* Mor Josep Carreras, membre de la Secció de Ciències Biològiques de l’Institut

* Es consoliden les Jornades sobre Gestió de la Informació Científica, que enguany han celebrat la tercera edició

* Diferents experts reflexionen sobre el paper de l’agricultura al segle XXI, en el marc de la plataforma Agrofòrum

* L’IEC i el Museu d’Instruments Musicals de Ceret signen un conveni de col·laboració

* L’IEC se suma a la celebració de Barcelona, capital de la sardana 2014 amb dues conferències

* Jaume Cabré i Joan J. Guinovart, membres de l’IEC, distingits amb la Creu de Sant Jordi

* Una alumna de Lleida i un de Navàs guanyen els Premis als Treballs de Recerca de Batxillerat dins l’Àmbit de la Química


Butlletins anteriors

Pàgina principal de l'IEC

Institut d'Estudis Catalans. Carrer del Carme, 47; 08001 Barcelona.
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. comunicacio@iec.cat - Informació legal

Subscriure-us o Donar-vos de baixa